La bellesa és una qualitat que pot tenir moltes cares. Hi ha qui troba bell un incendi. O qui es vanaglòria de fer-se una foto a un safari on es cacen animals únics. És l’estètica lligada a unes accions d’efectes ben discutibles. De vegades, la relació va en sentit contrari, perquè la imatge pot ser d’una cosa objectivament bella, però la seva exposició pública pot tenir conseqüències complicades.
La gent que ha tingut la sort d’anar a Favàritx un dia de forta tramuntana d’hivern, haurà vist l’explosió d’energia de la mar batent contra les velles pissarres negres del nord menorquí. Un fenomen natural que captiva i embadaleix. Però aquesta és l’òptica del qui es troba a terra, prou allunyat de les forces desbocades. Al mar, el temporal romp, mata i atemoreix.
Alguns racons del litoral tenen assignat el topònim de Calesmorts, i recorden antics episodis de vaixells estavellats i vides perdudes per la trobada entre la mar i la terra. Escenes que de vegades s’han recreat a obres d’art, amb una bellesa certa, però colpidora. Les coses es poden veure de diferents maneres. I convé tenir-ho en compte.
Si tornem a l’exemple del safari, no advertir que la sensibilitat social canvia i evoluciona, pot dur com a conseqüència que una imatge d’una personalitat pública que ha caçat un elefant, ja no sigui rebuda amb l’admiració que generava fa seixanta anys, sinó amb un repudi per haver eliminat una meravella de la natura.
Menorca pateix una pressió nova des de fa un temps, degut a la presència continuada de gent a zones que eren tradicionalment poc visitades. Alguns d’aquests espais són (o eren) els escollits per la fauna que no conviu bé amb el pas freqüent de la nostra espècie. O es tracta d’indrets que mostren una fragilitat física important.
Fa poc que la Cova dels Coloms, aquesta catedral natural generada per la fonedissa de l’aigua i la roca calcària, ha estat restaurada en les seves parets per esborrar les absurdes pintades que s’hi havien anat acumulant al llarg dels anys. Hi hagut sort, perquè és una restauració factible.
Altres coves properes no van tenir tanta fortuna. La gent rompia les estalactites formades durant mil·lennis. En d’altres, fa unes dècades es van usar barrobins per extreure unes poques camionades d’un marbre atàvic.
De sempre, els llocs delicats han patit el risc de visites irresponsables. Però actualment aquest perill es multiplica exponencialment degut a les fotografies, les notícies i els reclams que molta gent difon d’emplaçaments únics, preciosos i... fràgils.
Al món de la fotografia de natura hi ha un codi deontològic, que per exemple desincentiva les imatges aconseguides molestant zones de cria, o fent por als animals, o capturant individus per tenir-los a disposició. Per descomptat, aquests normes sempre han evitat citar els llocs de nidificació, les zones de descans o qualsevol altre valor que es sap poc compatible amb les visites massives.
Però els consells de prudència són desconeguts per l’exèrcit actual de persones que van a descobrir llocs fantàstics i que, de vegades amb innocència i de vegades per vanaglòria personal, es publiquen a xarxes socials o a materials d’àmplia difusió. No hi falten aquells que posen fins i tot la localització digitalitzada exacta.
Divulgar aquests espais poc resilients, sol dur com a conseqüència la degradació del lloc que tant ens ha encisat. No tothom es sap comportar amb respecte, i basta que uns quants no ho sàpiguen fer perquè els valors fràgils es perdin.
Es fa necessari que tota la gent que estima la natura, que li agrada estar-hi en contacte i que la vol respectar, entengui que hi ha períodes (com la primavera que està arribant) que són molt importants per la majoria d’aus i per molts altres animals que ens agrada veure a les nostres sortides.
És imperiós tenir present que les coves, els penyals, les zones humides, els boscos recondits i els llocs inaccessibles, són les zones preferides per aquests companys naturals de vida, que probablement ja hi eren abans que hi arribessin els nostres antecessors.
Si tenim la sort d’arribar a un racó secret, podem omplir els sentits de la vivència del moment i pensar si la màgia que desprèn l’entorn no prové precisament d’haver evolucionat discretament. Respectem idò el patrimoni que ha sobreviscut al pas dels anys i que els humans i els no humans puguem gaudir d’una esplèndida primavera.
