De rebot

Línies roges

|

Valorar:

A l’exèrcit de Sa Majestat britànica, la línia roja que cap enemic podia superar la formava l’avantguarda de soldats escocesos, vestits de vermell, segons el que s’explica al museu del castell d’Edimburg. Però la Viquipèdia parla d’un armeni resolut, Calauste Gulbenkian, que, fart de veure que les companyies petrolieres de Gran Bretanya, USA i França no acabaven d’establir els límits de l’enderrocat Imperi Otomà, el 1928, va agafar un llapis vermell de traç gruixut i enèrgicament va retxar el mapa de forma arbitrària. Red line (el francès en diu groga, line jaune!): punt de no retorn, límit passat el qual no hi ha seguretat.

Era inimaginable que Pablo Casado, just després dels pactes entre PP, Cs i Vox per governar a Andalusia, a Múrcia o a Madrid, desautoritzàs els signataris del seu partit i els obligàs a tornar arrere. Tant improbable que, de fet, no va succeir. Tanmateix, aquesta actitud ha estat la d’una digna Angela Merkel, dirigent de la Democràcia Cristiana d’Alemanya, davant el pacte del seu partit a Turíngia amb AfD, la ultradreta xenòfoba, per investir un president del minoritari partit liberal. Dimissió d’aquest en vint-i-quatre hores. Un pacte polític amb els que aplaudeixen la barbàrie nazi és una línia vermella que els demòcrates no depassen. Clar que a Espanya les coses no són igual. Fins ara, les institucions de l’Estat espanyol no han fet una condemna formal del franquisme tal com marcaven informes de l’ONU, ni hi ha hagut una reparació suficient a les víctimes republicanes, si més no com es va fer a Alemanya després de la II Guerra Mundial, o sigui assumint-ne totes les conseqüències jurídiques.

Les lleis de memòria històrica o la sortida del Valle de los Caídos del dictador (amb honors de cap d’estat) són mostres considerablement insuficients. Cert que el desembre de 2018 el Consell de Ministres va rebutjar i condemnar el consell de guerra que sentenciava a mort el president de la Catalunya republicana Lluís Companys. Però la justícia espanyola s’ha negat a declarar nuls aquells judicis sumaríssims. Posteriorment a la desaparició física de Franco, la Transició no va comportar una ruptura democràtica, sinó una ‘reforma’, en la qual el Caudillo havia deixat el seu llegat atado y bien atado. Ara es pot comprovar. Gosarà el nou govern de coalició a ‘anar més enllà’ per fer justícia, passa prèvia per a la pau i el perdó, o s’acceptarà com sempre el non plus ultra?