De què anam?

Sempre plou damunt banyat

|

Valorar:

Tothom pendent dels pressupostos i tothom pendent de si n’hi haurà. Perquè al cel hi ha uns nivolats molt foscos i qualcun qui trona. Espanya viu instal·lada encara en els comptes que va aprovar el govern Rajoy amb el seu ministre conspicu, el senyor Montoro, que actuava com l’amo aquell que plany el menjar dels missatges.

Mentre salvava la banca amb 40.000 milions d’euros que mai no han tornat a la caixa pública, escanyava les autonomies en les seves obligacions de proveir hospitals i escoles. I mentre controlava els comptes de la petita empresa i els autònoms, les grans fortunes s’engreixaven sense aturador. A part de la corrupció del seu propi partit, amb tants de judicis pendents com dies té l’any.

Però l’actual govern no es pot valdre per ell mateix, per aprovar un nou pressupost que obri el país a unes expectatives més pròsperes. Ha de menester l’estalonament d’altres formacions i també de diputats catalans, com és de lògica en un estat democràtic en què tothom té dret a vot i els resultats han anat com han anat.

I l’aval dels diputats catalans està condicionat a la promesa que va adquirir el senyor Sánchez de negociar amb el senyor Torra en persona -a Madrid li diven «dialogar». Però avui la cosa ja no sembla tan fàcil com el primer dia. I la primera causa és que, mentrestant, la Junta Electoral ha retirat la condició de diputat al president català, i el Tribunal Suprem li pot retirar també la presidència d’aquí a quatre dies, quan resolgui...

El terrible crim que va cometre, és conegut de tothom. En temps d’eleccions, del balcó de la Generalitat penjava una pancarta que deia: «Llibertat presos polítics i exiliats». Mirau si ho pot ser de fràgil una presidència, al manco a Catalunya. Perquè al president Sánchez fer-se una entrevista per la tele, des de la Moncloa, durant els mateixos dies, només li ha costat 500 euros de multa. I al senyor Casado, enviar dos milions de missatges de propaganda el dia de reflexió, sembla que ni multa.

De la mateixa manera que dins el bàndol unionista el debat és si s’ha de negociar amb els catalans o continuar tancant-los a la presó -hi ha més de mil casos oberts i des de dilluns dos-cents més-, al bàndol independentista el debat és si paga la pena negociar o si és millor continuar fent el morro fort. Perquè si alguna cosa va aconseguir la repressió del referèndum i l’aplicació del 155, és obrir ferides que potser no cicatritzaran mai.

Per més complicació, en el cas català el govern està integrat pels representants de les dues tendències. Esquerra Republicana -amb el seu líder Junqueras a la presó- vol iniciar com més prest millor el diàleg amb què es va comprometre, perquè sap que si no n’hi ha o si el resultat és xerec, perdrà un mal que fer de vots a les eleccions catalanes, que seran més prest que tard.

I Junts per Catalunya en canvi -amb el seu líder Puigdemont a l’exili-, defensa posar condicions al diàleg, escaldat com està de quan ja el va iniciar amb el president Sánchez fa un any. I perquè ara se sent més dèbil davant el seu electorat, amb divisions i amb tots els líders escapçats per la justícia espanyola. El darrer, la senyora Laura Borràs, que s’anava perfilant com a successora de Torra.

Perquè també s’ha de dir que si Espanya s’ofega amb els pressupostos del senyor Rajoy, també l’acoba tota la tropa jurídica que va modelar el tan conspicu president. I que avui continua tenint la paella pel mànec: el Tribunal de Comptes, el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional... Ep, i la Junta Electoral Central, que ara hem descobert com comanda.

Així és que l’aprovació d’un nou pressupost penja d’una negociació que encara està per veure si es podrà iniciar i, encara més, si té alguna possibilitat d’èxit. Els partits unionistes -amb Pedro Sánchez dalt la maroma- a l’aguait que faci la més simple concessió per poder esclatar en contra d’ell i fer-lo caure.

I els independentistes, amb tanta gent a la presó, a l’exili o pendent de judici, que seria mal d’entendre que acceptassin una negociació que no sigui per anar cap a un nou port, a un port com no n’hi ha hagut cap fins ara en els tres-cents anys que fa que dura el conflicte entre Catalunya i l’Estat.

Potser per açò hi ha un sector cada dia més ampli que reclama, primer de tot, una amnistia que posi punt i final a aquesta etapa de la història. I que permeti començar a rallar a partir de zero. Ara bé, mentrestant trona i els nivolats vénen molt foscos. I ja hem après que en aquest país sempre sol ploure damunt banyat.