Xerrar boig

Correos España

|

Valorar:

Ho record beníssim i amb certa nostàlgia. Fa ja un munt d’anys. Damunt la taula un fantàstic llibre d’aventures que em va tenir uns dies ben entretingut: «Miguel Strogoff». Una de les grans novel·les de Juli Verne. Durant la invasió tàrtara de Rússia, a principis del segle XIX, s’havia d’advertir d’una temible traïció al germà del Tsar però, tallades les comunicacions telegràfiques, el jove Miguel Strogoff, correu imperial, hauria de travessar tota la immensa i gèlida Sibèria, des de Moscou fins a Irkust, a l’altra punta del món i avisar del complot. El valent Strogoff, sortejant mil perills, complia finalment la seva missió: el missatge arribava a destí. El correu del Tsar triomfava plenament.

Ja veus, amic meu, sembla que fa dos-cents anys els correus funcionaven millor que avui, en plena època de les comunicacions. Diries que ni la robòtica, ni la informàtica han millorat gens la nostra capacitat de comunicació postal.

No fa molts dies vaig llegir una bona noticia: Correus obté els primers beneficis econòmics des del 2014. Enhorabona, penses tu, per aquests 14,8 milions, ja que l’any anterior se n’havien perdut 153. Aquest petit benefici —la facturació ha estat de 1.400 milions...— prové majoritàriament, segons informa el propi president, d’aquesta empresa pública, de la gestió de paqueteria. La noticia destacava també la caiguda —desplome, deia en castellà— del negoci postal. No m’estranya. Ja fa temps que la cosa no funciona com toca, cosa que em sembla especialment greu. És que ja ningú escriu, em diràs tu: i t’estranya...? Trobes justificable, per exemple, que un amic i vesí rebi dia 8 de gener una carta, procedent de l’hospital Mateu Orfila, sortida dia 27 de desembre...? Més fort: una carta enviada des de Barcelona, dia dinou de desembre, va arribar a Maó dia trenta de gener. Carta, per cert, perfectament franquejada i amb tots el detalls que toca. És, segurament un problema de gestió global en què els nobles treballadors de la casa poc hi poden fer.

Quan parlam de connectivitat, un dels greus i endèmics problemes de Menorca, és cert, just ens referim a les comunicacions aèries o, com a molt, a les marítimes. Mai he sentit cap comentari sobre el funcionament postal de Correus. A ningú. Cap institució de les que treballen i vetlen per Menorca, ni pública ni privada —especialment aquestes darreres haurien, sembla lògic, de prendre la iniciativa— , ha badat boca sobre aquest assumpte.

El primer responsable de Correus ha declarat també: «amb aquests bons resultats (¿?) ens reafirmam en la intenció d’augmentar i diversificar el negoci. Tenim els actius necessaris per oferir emmagatzematge als nostres clients. Aquest és el camí que hem de seguir per a convertir Correus en un referent logístic a Europa». Dit i fet: ja pots comprar bitllets de Renfe —què en diuen les agencies de viatge...?— a les seves oficines i esperen arribar a acords similars amb altres companyies...

I mentrestant, tu que no et deixes mai de sorprendre, et demanes si tot això no és una fugida —escapada...? — que justifica, via presumpta modernitat i imaginativa diversificació, el tracte que rep ara mateix la correspondència, sigui familiar, comercial o oficial. A les seves declaracions ni una paraula sobre el tema.

Ja està bé emprar el correu electrònic, l’insistent i no aturador whatsapp inclús, però, ja veus, a mi m’agrada encara escriure cartes i postals. És com un entranyable costum. Des del banc d’un jardí o d’una plaça, assegut a un cafè, recordes bons amics o parents i creus que està bé compartir uns minuts amb ells. Triar les postals primer: a cadascú la seva. Pensar en el forçadament breu missatge que vols fer arribar. Comprar els segells i aferrar-los damunt nom i adreça. Tot açò és un ritual —minúscul, ja ho sé— que vull seguir practicant, sempre que Correus m’ho permeti.

(Una carta franquejada a Maó, el 4 de febrer arriba al destinatari de Maó dia 14. Comentaris...?)