De què anam?

Açò no estava previst

|

Valorar:

Una àvia meva va morir a causa de la grip pandèmica de 1918, as Migjorn Gran, igual que potser fins a cent milions de persones més arreu del món. L’origen del virus crec que encara avui dia no està gaire clar, però sembla que provenia del contacte dels humans amb qualque animal domèstic.

En aquell primer any es va escampar per tot Europa amb una gran rapidesa i va arribar a afectar una tercera part de la població. Els més dèbils -s’àvia acabava de parir- no la van poder superar i van morir entre dues i tres de cada cent persones afectades.

Europa estava en armes -la Primera Guerra Mundial- i tots dos bàndols van amagar la malaltia per por de «desmotivar» els soldats, per molt que el virus en matàs més que les bombes. En canvi a Espanya, que era país neutral, la informació sobre la mortaldat que provocava va circular lliurement, i per aquest motiu encara avui és coneguda com la «grip espanyola».

Sense necessitat de fer alarmisme, perquè la sanitat ha millorat molt en cent anys, de vegades paga la pena recordar el passat. Perquè dona lliçons, al manco d’allò que no s’ha de tornar a fer. Hi ha dubtes fonamentats que el govern de Xina no facilita tota la informació, com és habitual en les dictadures: per mantenir ximple la població, no hi ha millor recepta que l’engany.

I aquí d’açò en sabem molt. N’hi ha prou de recordar l’accident de Palomares de l’any 1966. El xoc de dos avions nord-americans va provocar la caiguda de les quatre bombes termonuclears que transportaven. Tres van impactar en terra i una va caure a la mar, i van escampar tanta radioactivitat que la zona encara avui en pateix les seqüeles.

Però la població tranquil·la, perquè el ministre Fraga Iribarne va fer el paperot d’anar-hi i nedar com si res a la platja de Palomares. Ell ja sabia que els efectes de la radioactivitat són per acumulació, i que la seva visita de ministre era massa curta per congriar-li cap mal.

Mentrestant, la Guàrdia Civil, sense cap protecció, va recollir trossos d’avió durant setmanes i els al·lots del poble, també. I els van guardar com si fossin un trofeu. No va ser fins l’any 1986, en el primer govern de Felipe González, que es va fer pública la gravetat i les conseqüències que tenia per a la població aquell accident...

Però tornant a Xina, és molt probable que el seu govern no expliqui la situació en tota la seva amplitud. Els dictadors mai no ho fan. Però la cosa certa és que manté aïllada una ciutat d’11 -onze!- milions d’habitats i moltes altes poblacions i comarques. I si ha arribat a aquest extrem, és perquè està alarmat.

Una altra cosa és la que està succeint a Europa. L’alarmisme fins ara l’ha dirigit una premsa desbocada a la caça de notícies d’impacte. Més que informació, ha generat por i dubtes. I ha convertit en titular cada cas de possible afectació. En la majoria de casos, per fortuna, desmentits posteriorment.

De moment, a Europa -i arreu- mata molta més gent la grip tradicional que els comptats casos de coronavirus. Cada any. I açò no provoca alarma, ni que la gent vagi amb mascareta pel carrer, ni que hi hagi coes per vacunar-se a la Seguretat Social.

Però açò no vol dir que no hi hagi motius de preocupació. Ara callen tots aquells que atribuïen a raons surrealistes la suspensió del Mobile World Congres de Barcelona. Era per culpa de la situació política de Catalunya, van arribar a dir. Ara callen perquè a Venècia també s’ha suspès el Carnaval, com se suspendran tants d’esdeveniments que congreguen gent arribada d’arreu del món. Més de cent mil persones en el cas del Congrés de Barcelona.

I segurament el govern italià va decidir posar en quarantena una comarca on s’havien detectat casos -una comarca que és tan gran, o tan petita, com Menorca- per mirar d’evitar que s’estengués el pànic a viatjar a qualsevol punt d’Itàlia. Perquè Itàlia és el país més turístic d’Europa. Sembla, però, que no n’hi ha hagut prou. I mentre la Borsa ja davalla arreu, la por és saber que succeirà aquest estiu amb el turisme, també a Menorca.

El gran perill és que s’estengui el pànic, que pot ser més nociu que la malaltia per ella mateixa. Ho explicava un psicòleg de qui ara no en record el nom. Davant un auditori d’intel·lectuals, va dir que en el fons els humans no esteim fets per raonar, sinó per reaccionar. «Però què dius?», va protestar el públic. «Dic -va respondre ell- que si per aquella porta apareix un lleó, tots fugireu de corrents, sense aturar-vos a reflexionar ni un instant».