De rebot

Retrospectiva

|

Valorar:

In media res, la narració comença a la meitat de l’assumpte. A l’«Ars poetica» Horaci observà que la «Ilíada» comença quan en la guerra entre aqueus i troians ja havien succeït moltes coses. Per tant, tots els qui han emprat aquesta tècnica literària (d’Homer o Virgili a Garcia Márquez) han hagut de recórrer a freqüents retrospeccions.

Suposem que som a la mesa de diàleg que s’enceta aquesta setmana entre els governs de Catalunya i d’Espanya. El primer, posa damunt la taula dos temes inconciliables per als altres: l’exercici del dret a l’autodeterminació i la llei d’amnistia. El segon -però amb tots els poders de l’Estat al darrere- manifesta que no es mourà ni un mil·límetre del principi sagrat de la unitat de la nació espanyola, ‘patria común e indivisible..., etc., i que respectarà escrupolosament el principi de la separació de poders. En matèria de ‘principis’, la política aplica la teoria de la relativitat. Que si hi ha ‘independentistes’ deu ser que s’han adonat que hi ha dependències inacceptables. Que el credo que solen professar molts constitucionalistes no passa dels primers mots de la Carta Magna.
Tanmateix, una Constitució democràtica admet consultes sobre com una nació vol encaixar amb una altra (o altres) dins un mateix Estat, o no. Una consulta no vinculant, s’ha dit, seria constitucionalment possible. La ‘vinculació’ democràtica vindria de la lectura que els governants haurien de fer dels resultats i treure’n conseqüències.

Les lleis democràtiques s’adapten a la voluntat sobirana, i no a l’inrevés. Diuen: de sobirania, només n’hi ha una, la de la nació espanyola. Torra-li faves! Però no havíem quedat que aquí hi ha «nacionalitats i regions» (Constitució art. 2.2)? I què és una «nacionalitat»? Per al diccionari de l’IEC, ‘caràcter nacional, solidaritat política, institucional, que constitueix una nació’; per al de la RAE, ‘condición y caràcter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación’. Aquesta sinonímia ja l’advertí Fraga Iribarne durant els debats constitucionals. Si a Espanya hi ha diferents nacionalitats, és que hi deu haver més d’una nació, sigui dit en castellà o en qualsevol de les modalidades de l’espanyol. Ergo, senyories de la Mesa, comencin in media res, però imposin-se retrospectives.

P.S.- A l’edició del 2000 del DRAE, hi ha un afegit a «nacionalidad»: 3. (España) ‘Comunidad Autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural’. Sens dubte, el poder actua sobre el significat de les paraules.