Van ser onze els convocats i el seleccionador nacional no seria en Guardiola, perquè m’estic referint a un temps llunyà i no al futbol, sinó a la prehistòria política d’açò que hem convingut a dir-ne autonomia balear. Els convocava Jeroni Albertí, president del Consell General Interinsular, institució que tenia la iniciativa autonòmica, i foren designats pels partits: UCD (4), PSOE (2), PSMa (1), PSMe (1), AP (1), PCE-PCIB (1) i Independents d’Eivissa i Formentera (1), amb l’encomana de redactar un avantprojecte d’estatut.
Començaren a jugar, vull dir a reunir-se, el juliol de 1980; però prèviament ja hi havia hagut un canvi estratègic. Tots els partits, llevat d’AP, es definien favorables a la via de l’art. 151 de la Constitució, que permetia l’accés a uns poders majors que els més esquifits de la via del 143. Però la UCD estatal va optar per la via estreta i les protestes van ser grosses, fins i tot amb acusacions de traïdoria. Idò la mesura de fer jugar la selecció d’experts, sense definir-ne la via, era magistral per amortir el debat. Els desacords sobre la identitat dels consells insulars, la distribució de competències institucionals i la composició de l’Assemblea Legislativa impediren la cohesió de l’equip. Paritat i subsidiarietat eren paraules de moda llavors, que van fer-ne inviable una altra de més emblemàtica encara: consens. No n’hi va haver. El maig del 1981 el president va dissoldre la comissió i s’acabà la lliga.
Durant aquells mesos, l’acció política anava accelerada i a començaments d’estiu, a Madrid, UCD (en descomposició) i PSOE (emergent) signaren un pacte autonòmic per conduir el ramat regional per la via estreta. Catalunya, Euskadi i Galícia havien assolit l’opció del 151. Només Andalusia s’hi rebel·là. El procés andalús s’embarrancà a Almeria; però la raó d’Estat permeté que la insígnia verda i blanca onejàs amb el vent alegre del 151.
Les altres comunitats ovines van seguir la cañada real marcada pel bipartidisme incipient, que seria, amb una o altra sigla, el motor del sistema monàrquic hispànic. Ho havia estat amb la Restauració (Sagasta-Cánovas), ho seria amb la democràcia (PSOE-PP). Avui, la cosa sembla voler canviar.
Per prevenir, però, el coronavirus autonomista, que podia posar en perill llavors els privilegis de les classes dominants espanyoles mitjançant uns poders territorials més forts a les tres nacionalitats de matriu no castellana i amb participació activa, la vacuna fou prohibir la federació (art. 145 Ce) i inventar el café para todos. «Divide et impera».
