La seva propagació és vertiginosa. Els efectes poden arribar a ser demolidors. Produeix símptomes molestos, travessa fronteres i no té vacuna. Preocupa perquè és transversal, universal, no es limita a una població de risc concreta. Per combatre’l, hi ha persones que oculten el rostre, tot i no ser una mesura efectiva. Recentment, esdeveniments consolidats s’han vist alterats pel seu impacte. Sí, cert, es tracta del virus de sentir-se ofès.
Han passat ja dues setmanes i encara no he digerit un comunicat del Col·legi d’Infermeria que reclamava la retirada de disfresses d’infermeres amb poca roba o sexis per considerar-les denigrants i insultats per als professionals. Si el virus de l’ofensa grupal arriba als Carnavals, millor deixar-ho anar. I no només el Carnaval, deixar-ho anar tot en general. Si no es pot ser canalla en Carnaval, tot està perdut. Hi ha disfresses sexis de tots els gèneres i moltes professions, que també es podrien ofendre. Es podrien ofendre mexicans, indígenes indis, bombers, monges, militars, tota la fauna en el seu conjunt, drag queens o familiars de potencials zombis. Els infermers diuen que «no qualsevol disfressa val». Com? Què està passant?
Interpretar que per una disfressa picant, el personal pot esperar trobar a urgències una escena de pel·lícula eròtica, és tenir una concepció irreal del criteri de la ciutadania a l’hora de diferenciar entre ficció i realitat. Com pensar que l’acudit negre d’un humorista és el BOE o que cançons de rap de mal gust són declaracions terroristes. És urgent abandonar aquesta tendència a construir una societat asèptica, fanàtica del respecte d’aparador, adoradora dels valors del neopuritanisme i fracassadament creadora d’éssers d’una moral immaculada. Protestar per qualsevol mínima cosa com si fos un crim universal immunitza contra les protestes que en realitat valen la pena, és pesat i pot fer que tot acabi sent molt avorrit. Correctíssim però avorrit. A riure! Del que sigui. És saníssim i té uns agradables efectes secundaris.
