Pedraules

Sucrer (471)

| |

Valorar:

Estimat Toni Gomila. Em sap greu. T’enviï des de Barcelona tot el meu sentit condol. Aquesta setmana que ha finit, aquest mes de març acabat d’iniciar després de deixar enrere el funest febrer de 29 dies d’aquest any de traspàs -maleït any de 366 dies; sort que només s’esdevé cada quatre anys- deu haver estat molt dolorós per a tu. No, no, no siguis punyeter. Que et conec. No em pressuposis malícia per avançat. No em referesc al clàssic guanyat pel Reial Madrid -el meu equip- i perdut pel Barça -el teu equip- per dos a zero amb gols del brasiler Vinícius Junior i del català Mariano Díaz (Premià de Mar); dos esquèrcols (infants petits amb pretensions d’adults) sortits de la pedrera del Reial Madrid que van eclipsar el teu déu -i del nostre amic comú Jordi Puntí- Messi. Minúcies comparat amb la veritable desgràcia que ha assolat la nostra cultura balear basada en la gastronomia i en la crema de rostoll i que, per a més inri, ha esdevingut, com si un déu malvat hagués volgut posar el dit a la nafra, durant la Diada de les Illes Balears, una celebració que ningú no entén, a diferència de les festivitats nostrades de Sant Antoni, Sant Sebastià o Sant Joan, i que commemora l’Estatut d’Autonomia de 1983 i també el nou Estatut de 2007 -dues Lleis Orgàniques nefastes pel que fa a la proporció participativa de la resta de les illes- i també el dia 1 de març de 1230, data de creació del Regne de Mallorca (?).

Un daltabaix, una hecatombe, només comparable amb l’hecatombe, amb el daltabaix, amb la catàstrofe que va narrar el nostre amic comú, i també manacorí com tu, Gabriel Galmés (1962-2001) al diari «El País» a finals de l’any 2000 (una altra data que ens havia de dur calamitats mundials -la mort de l’escriptor en va ser una, que no es van acabar de confirmar però a nivell global) i que vas reflectir de manera magistral a la teva obra de teatre «Acorar»: «El otro episodio tuvo lugar el invierno pasado: fue la deblacle, la ruina de los más antiguos esquemas. El precipicio sobre el caos, el fin de una cultura; la angustia ancestral frente a una despensa vacía. Lo inesperado, el castigo divino que no se sospechaba tan demoledor: la sobrasada se volvió blanca».

La sobrassada es va tornar blanca! I és que, com tu ben afirmes, encara «ningú no ha aclarit mai què vol dir tornar blanca. Es roig intens des pebre tenyeix sa carn es dia de sa festa, però sense conservant dura poques setmanes i torna gris, d’una grisot blanquinós.»

Què hi farem. Resignació -la característica principal dels illencs- i continuar tirant. Sap ningú on fa el niu la cega, com es va demanar el teu padrí al meravellós documental de Joan Martí Mir «Acorats. Crònica d’un fenomen».

I quan ens recuperàvem d’aquesta hecatombe, d’aquesta debacle, d’aquesta desgràcia (perquè un contratemps d’aquesta intensitat costa molt d’assimilar) en torna una altra d’igual o més intensitat i, com he esmentat, en unes dates enverinades per un any bixest i emmarcades per la data assenyalada (per als polítics si més no) com és la Diada de les Illes Balears.

Ha estat de tal magnitud la nova debacle cultural i gastronòmica que costa expressar-ho amb paraules o, com ara es diu, verbalitzar-ho. I, ja se sap, si «canviam de paraules canviam de món» i ho perdem tot: gastronomia, cultura; ganes de viure, en definitiva. Sí, em sap greu, no ho puc allargar més i ho diré encara que la impressió sigui més forta que una poalada d’aigua bruta i freda una nit que t’han menat a caçar xibeques o gambosins: la millor ensaïmada del món no és mallorquina! Hala. Ja ho he dit. Que s’esfondri la seu de Mallorca. Que udolin els llops dels Pirineus. Que una gran onada s’empassi sa Serra de Tramuntana. Que tots els turistes hostatjats a Mallorca vagin de cagarel·la. Ja s’ha dit. I així com no sabem com és que la sobrassada a vegades es torna blanca i també ignoram on niua la cega (tal vegada ho hauríem de demanar a Txékhov i ens donaria la resposta) tampoc podem explicar per què la millor ensaïmada del món no és de Mallorca. La millor ensaïmada del món, segons el jurat reunit a Palma, ha estat l’elaborada per un forn de... Menorca! I açò que els menorquins jugàvem fora camp! Felicitats. La Pastisseria de Can Pons des Mercadal s’ha imposat en el concurs internacional als restants finalistes de Valldemossa, Campos, Llucmajor, Andratx, Porreres, Marratxí, Palma i Ciutadella. Que la millor ensaïmada del món no sigui mallorquina i sigui menorquina és una notícia de tal magnitud i d’impacte similar com si un jurat especialitzat en festes i cavalls internacional hagués pres la decisió que les millors festes de Sant Joan són les de Ses Salines de Mallorca! Sembla just. La culminació d’una llarga tradició que ens ha arribat al present després de recórrer l’espina del temps. Es Mercadal sempre ha tingut una gran fama de sucrers. Els altres pobles de Menorca (Pastisseria Artesana Lluís Febrer, Can Moll, El Diamante, Can Marc, Can Pedro, Sucreria Vallés...), també. Però la localitat del centre de Menorca se’n du la palma, vull dir l’ensaïmada. Per a la gent de Ponent era una aturada obligada quan la carretera general la travessava. Carquinyols, dolços, flaons, crespells, coques i, ara, la millor ensaïmada del món. S’haurien de promoure i incentivar aquestes derrotes mallorquines. Cohesionen el territori. Per acabar, Toni, et faig una proposta golosa per treure’t el disgust del veredicte del concurs. Quan aquest estiu venguis a Menorca, et propòs anar a la Pastisseria Can Pons des Mercadal per provar la millor ensaïmada del món i que, el nostre quart amic comú d’aquest escrit, en Damià Coll, ens faci una fotografia que ens immortalitzi (encara que tu, després d’«Acorar», ja ho ets immortal). Paga qui guanyi el campionat de Lliga.

SUCRER. Pertanyent o relatiu al sucre. Qui fabrica i ven coses de sucre i altres llaminadures. A Menorca, un sucrer és també un pastisser. A Mallorca, la síndria sucrera és una síndria molt dolça. I, a Manacor, punyeters, es cultiva l’albercoc sucrer, varietat d’albercoc molt dolç.