Època de muda

Aeroports, hotels i formigues

|

Valorar:

La formiga argentina és un animaló ben diminut, però que està protagonitzant una de les invasions més espectaculars del món. A casa seva no es comporta igual, perquè troba limitacions naturals. Els humans hem superat en moltes ocasions les traves antigues i demanem a crits que ens posin límits. Sigui amb els creuers, amb els hotels rurals, o amb els aeroports.

A Mallorca van registrar en 2018 un total de 14,5 milions de passatgers a l’aeroport. Una autèntica barbaritat per un territori delimitat, illenc, de 3.600 Km2. Però no n’hi ha prou. Mai n’hi ha prou. Per això Aena planteja una nova ampliació de les instal·lacions aeroportuàries per a poder abordar més increment d’operacions.

El projecte, com de costum, es justifica en base a la major projecció econòmica. Però no parla de la pressió sobre la mobilitat (molts de dies la carretera de l’aeroport es col·lapsa, malgrat ser una autovia amb tres carrils per banda). No parla de la generació de residus (ja no saben què fer amb les cendres tòxiques de la incineració). No parla del consum energètic, de la pressió sobre els recursos naturals, de la capacitat de càrrega...

En els darrers temps hem celebrat cimeres mundials, hem fet planificacions per evolucionar cap a la sostenibilitat, hem declarat institucionalment l’emergència climàtica, però tot serà pura retòrica si ningú treballa perquè les coses es tradueixin en mesures concretes, aplicades a nivell local, que és on es situa sempre la realitat.

Ens trobam amb el problema de la cultura economicista que s’ha ensenyat a les darreres dècades. Una cultura per a la qual, parlar de límits a l’economia és una heretgia similar a la que experimentaven les autoritats medievals quan sentien a dir a Copèrnic que la terra no era el centre de l’univers.

Sense llindars establerts, sempre n’hi ha que demanen més. Com els hotels rurals amb un centenar de places, que promouen algunes societats immobiliàries i turístiques, a partir d’agafar tots els edificis agraris existents i convertir-los en habitacions per a turistes. No queda cap instal·lació per als pagesos. Però la justificació diu que és per ajudar al món agrari.

Sense haver definit unes fites imprescindibles, hi ha companyies que construeixen megacreuers cada vegada més grans, que generen una contaminació extraordinàriament elevada (cremen fuel molt poc processat) i els milers de passatgers provoquen una important massificació allà on desembarquen.

Però tanmateix, alguna cosa es mou, com diuen que va afirmar Galileu davant el tribunal de la inquisició. Alguna cosa es mou, perquè a Mallorca s’han posicionat en contra de l’ampliació de l’aeroport les plataformes ciutadanes, la Universitat i el propi departament de Medi Ambient del Govern Balear.

No només es mouen coses aquí. També a Gran Bretanya, un tribunal de justícia ha paralitzat la construcció de la tercera pista de l’aeroport de Heatrow al·legant que contradiu els Acords de Paris contra el canvi climàtic. I encara una perla més, un dels denunciants actius és l’Alcalde de Londres.

Alguna cosa es mou quan els megacreuers generen protestes a Palma, a Barcelona, a Cadis, a Venècia... Potser ja fa molt de temps que feim funcionar el món humà sense límits i molta gent comença a obrir els ulls.

La formiga argentina procedeix d’una zona al nord-est d’aquell país. Al seu lloc d’origen no es comporta com una espècie invasora, perquè cada formiguer té una olor química diferent i quan es troben lluiten pel territori. Mútuament es marquen màxims de manera natural.

Però als altres llocs hi han arribat amb vaixell i eren totes del mateix formiguer. La seva capacitat per anar colonitzant noves zones és espectacular. La supercolònia europea volta la península des de Galícia i Portugal, passa pel sud de França, Itàlia i Grècia, i és el major complex animal mai registrat.

Tenen ramats organitzats de pugons, que transporten d’unes plantes a les altres i els defensen dels depredadors. Són molt efectives quan han de batallar o caçar. Al seu pas, tot canvia. Ataquen les formigues natives, els altres insectes, els rèptils, els nius d’ocells... Tot allò que es posa al seu abast, incloses les cases humanes.

Sense límits, les formigues argentines tenen un comportament similar al nostre. Ho alteren tot molt ràpidament. Ser moltes dóna força a les seves megacolònies. Però la similitud genètica podria fer-les poc resistents a noves patologies.

Els humans tenim ben analitzats els efectes que estem causant. Cada vegada més gent n’és conscient i es mobilitza. Van augmentant les veus que entenen que els sostres ben plantejats resulten indispensables.