El tapall és curt per amagar tant, els contactes són aspres per a la monarquia espanyola: virus coronats, malalties coronàries, «a por ellos», transferències corínniques i discutides inviolabilitats... Poesia per a uns temps foscos. Malgrat el silenci còmplice del nacionalconstitucionalisme, ha transcendit als estudiants de Literatura Espanyola un interessant poema borbònic, a la manera de Grass, però a la inversa, que diria: «Transfer per donació de 65 milions d’euros. De Ginebra a les Bahames. Amb carinyo».
La matèria poètica surt del trajecte del TGV entre Medina i la Meca, i viceversa, en forma de 100 milions de dòlars, que s’haurien colat a les butxaques emèrites. Reals gestions reials haurien propiciat que les empreses adjudicatàries del TGV a Aràbia Saudita en rebaixassin un 30 per cent el preu d’execució i els senyors del petroli, en agraïment, li haurien regalat una bagatel·la. Refinada cavallerositat arabesca o estafa al poble espanyol.
No trobam antecedents d’aquesta empasta amorosa en el tractat d’Ibn Hazm «El collar de la coloma», disquisició mística, que data del segle IX. Avui les tórtores s’han tornat molt més pragmàtiques i el seu vol ras gairebé els permet tocar de peus en terra! Ai, si l’estima consistia només en blanqueigs i evasió d’impostos, la cosa ja seria prou galdosa! Però l’au receptora, amb colomar fiscal paradisíac, aplica la norma espanyola «Santa Rita, lo que se da no se quita». Qui li ho podria censurar? Tanmateix, el CNI, els serveis d’intel·ligència espanyols, als quals els «pròfugs» catalans han burlat qualque vegada, no han estalviat esforços per imposar silenci. Secrets d’Estat! La senyora Corinna zu Sayn-Wittgenstein n’hauria denunciat amenaces davant la Justícia britànica.
Potser ja és hora que al regne d’Espanya, els socis de govern d’UP, els socialistes del PSOE, treguin la pols a aquell article del seu admirat Ortega y Gasset al diari «El Sol» (15-XI-1930): «Delenda est Monarchia!» ¿O optaran per aquella cançó mexicana «Ponme la mano aquí, Macorina...»? Cantava la mítica Chavela Vargas: «Veinte años y entre palmeras. Los cuerpos como banderas. Noche, guateque y salón. La orquesta tocaba un son de selva ardiente y caprina. El cielo, un gran frenesí. Ponme la mano aquí, Macorina...».
Als vells amants, superada la fase del desamor, cas d’un «Volver a empezar», sempre els quedarà... Botswana.
