De rebot

Contagiar-nos de Literatura

|

Valorar:

«Humana cosa és tenir compassió dels afligits i, si així a tota persona li escau, molt més a aquell que ha reclamat i obtingut confort d’altri quan l’havia de menester; i de tots els que s’han sentit necessitats i els ha estat car, jo en sóc un».Aquest un és Giovanni Boccaccio (1313-1375) i d’aquesta manera comença el «Decameró»: cent ‘novel·letes’ contades durant deu dies, deu perhom, per set donzelles i tres donzells, que s’entretenen reclosos a una vil·la als afores de Florència fugint de la pesta negra, que delmava Europa a mitjans del segle XIV. «Ja havien arribat els anys de la fructífera Encarnació del Fill de Déu al número 1348, quan a l’egrègia ciutat de Florència, nobilíssima més que cap altra ciutat itàlica, va estendre’s la mortífera pestilència, la qual, o per obra dels cossos superiors o a causa de les nostres obres iniqües, per justa ira de Déu per la nostra correcció enviada sobre els mortals, començada uns quants anys abans a les terres orientals (...), sinó estenent-se de l’un a l’altre, cap a Occident per desgràcia s’havia estès».

Tal vegada sí que el mal, en primer com ara, venia d’orient; però el problema del seu origen no podia atribuir-se llavors als interessos del complex econòmic i militar i a la no menys poderosa indústria farmacèutica. El cas és que, confinats al camp de la bella Toscana, la literatura esdevenia per a aquell grapat de privilegiats, una font salvífica de distracció. I quin esbargiment! Frares lascius, malmonjades, marits cornuts i mullers enganadores, brètols i aprofitats, temàtica de sal gruixada i moral equívoca... Una literatura burgesa, realista i misògina, que deixava enrere el medievalisme teològic i feudal de la mà del capitalisme incipient. Sexe també i vitalisme enmig del temporal de mort. Eros i Thànatos.

No es tracta d’equiparar el Covid19 a la pesta bubònica ni tan sols a la descrita a Orà per Camus en la seva famosa novel·la; emperò que la nostra societat vertiginosa i globalitzada hagi de posar peu al fre és greu. Confiats, quin remei!, en el confinament, fora bo que l’estat d’alarma obligàs a reflexionar sobre tantes coses que, potser, ni ens qüestionàvem. O no prou. Com el valor de la sanitat pública, la feblesa estructural d’una Unió Europea on els Estats malden d’imposar fronteres en detriment dels valors humans i del bé comú, etc. Ah, i una oportunitat magnífica per tornar als clàssics universals. Com el «Decameró».