Pedraules

Mimosa (473)

| |

Valorar:

Ha florit la mimosa. No ens protegirà del nou coronavirus però ens alegrarà la vista cada vegada que guaitem per la finestra o passegem pel jardí mentre duri el nostre confinament. La força i vitalitat de la planta arbustiva m’ha fet recordar la força i la vitalitat de les accions aparentment inútils. L’espectacle de la floració de l’arbre va més enllà de la pol·linització i l’atracció dels insectes i dels ocells que fan de manera indirecta aquesta funció reproductiva. Hi ha una bellesa que, sobrepassada aquesta tasca, no se sap a qui va dirigida ni se sap on va ni on es diposita.

Canten els ocells. M’impacta la indiferència que demostren davant el nostre mal global que ens manté a tots espantats i enclaustrats. M’han fet recordar una cançó menor interpretada per Atahualpa Yupanki titulada «La canción de los horneros»: «En la cumbrera ‘e mi rancho / Anidaron dos horneros / Y yo parezco un extraño / Y el rancho parece de ellos / Dentro solo, salgo solo / Siempre solo voy y vengo / Dentro solo, salgo solo / Siempre solo voy y vengo / Los hallo juntos por el campo / Y el campo parece de ellos / Juntos trabajan y cantan / Y tuito lo hacen contentos / Yo no sé si a mí me miran / Con lástima o con desprecio / Ni se asustan cuando paso / Como si yo fuera un perro / Que no estorbo ni hago daño / Y me dejan andar suelto / Ansino vivo en mi rancho / Dende que solo me veo / Ansina vivo en mi rancho / Dende que solo me veo / Enantes otro era el nido / Y el mundo parecía nuestro / Enantes otro era el nido / Y el mundo parecía nuestro / ¡Rógale a Dio, hornerito, / Que no te pase lo mesmo!» Indiferents però també vulnerables encara que el seu mal no té per què ser el nostre mal i, a l’inrevés, si deixam a banda el nostre llegendari egocentrisme. Quins ocells en concret són els qui canten per aquestes dates? Malauradament jo només conec el cant d’aquells ocells que vaig caçar. La tecnologia m’amplia el meu món acústic limitat. A través d’una aplicació del mòbil puc esbrinar a través del cant que emergeix del bosc el nom de l’ocell. Saber-ho em reconforta i amplia el meu món que s’ha reduït per culpa del confinament.
Trona la mar davall un cel tapat. Puc veure a través de la finestra de la terrassa com les onades trenquen contra els penyals i s’eleven una vintena de metres fins al serrell de marès on creixen els pins i tresquen les cabres silvestres que moltes vegades he contemplat des de baix assegut dins el caiac. Una altra vegada la indiferència de la natura sempre en moviment i desbocada que no s’aturarà ni es compadirà del nostre mal provocat per un virus amb corona. Una altra vegada la bellesa residual de la natura que no se sap on va i on queda dipositada.

A l’hivern, abans del confinament de la primavera, uns helicòpters van instal·lar una malla de doble trama per aturar el despreniment de roques del penyal de marès de la platja de Cala Galdana. Abans d’aquesta tasca es va desbrossar el penya-segat i van aparèixer als peus del paret blanca unes figures esculpides al marès que es poden veure des del passeig marítim folrades de verdet. Una conquilla de sant Jaume i un peix. Una altra vegada la bellesa efímera i inútil feta aquesta vegada, no per animals ni per arbres ni tampoc pel conjunt de la dinàmica natura, sinó realitzada per mans humanes. Qui és l’autor d’aquestes obres esgrafiades? Ho desconec. Es veuen magnificades dins la seva senzillesa gràcies a la magnificència tècnica i aèria dels helicòpters que van desplegar la xarxa metàl·lica que ha de protegir els passejants, els banyistes i els estiuejants de les roques desgrellades.

Aquesta senzilla obra d’art primària em recorda les que vaig veure al sud de França, al nord del país. A la Grotte de Niaux, després d’endinsar-nos més de mil metres cova endins, van aparèixer uns dibuixos prehistòrics a les càlciques parets que degotaven. Il·luminats per les llanternes van adquirir una bellesa especial. Animals, escenes de caça; les vivències dels usuaris de la cova, dels seus habitants. Em meravella una vegada més aquesta bellesa gratuïta, sobrera i feta amb pigments senzills al voltant del foc o a la llum d’una torxa fumejant. La vida dels homes prehistòrics devia ser d’una duresa brutal però, com els ocells, com els arbres, com la mar, una vegada cobertes les funcions principals i de primera necessitat trobaven un moment per amollar les seves pors, els seus desitjos, les seves incerteses a través de l’expressió de la bellesa i de l’art. Els homes primitius es comportaven igual que ho feia la naturalesa. Aquest punt de connexió sensorial l’hem perdut en un moment no detectat de la nostra història. En l’actualitat només ens importa la funció, la utilitat, el benefici i la productivitat. És paradoxal. Com més estan cobertes les nostres necessitats gràcies al progrés científic i social amb més estultícia i arrogància menystenim la bellesa i l’art. Ens hem convertit en éssers incomplets, dèbils i, per tant, vulnerables i a mercè de les epidèmies i dels grans poders. Iniciatives com ara els concerts de música per part d’intèrprets menorquins a través de Facebook batiat amb el nom Tots A Ca Teua (ai, els ciutadellencs, aprofitant qualsevol ocasió per presumir de la seva preciosa varietat dialectal!) o dels poetes recitant els seus poemes a través de la xarxa per alleugerir el nostre confinament ens reconcilien, no amb la natura, sinó amb la nostra primària naturalesa. Cuidau-vos. No en sortirem més forts, però sí tal vegada més units.

MIMOSA és un gènere de plantes amb flor. El nom del gènere prové d’una paraula del grec antic que significa «imitació». Les espècies més conegudes del gènere són Mimosa pudica, una de les poques plantes que pot fer moviments ràpids per la manera en què plega les seves fulles, i Mimosa tenuiflora, coneguda per la droga ayahuasca que es troba en l’escorça de la seva rel.