Època de muda

Primavera imaginada

|

Valorar:

La capacitat d’imaginar és una de les aptituds que més resultats ha donat als humans. Les grans mobilitzacions col·lectives sempre han tingut com a base principal un somni eteri, una fantasia motivant. Constatada aquesta facultat, res impedeix dur a terme, mentalment, una excursió per les meravelles primaverals que s’estan produint a l’exterior enyorat.

Mirar la natura és de les millors teràpies conegudes. Portem desenes de milers d’anys d’evolució fent-ho, i això vol dir que es generen moltes interaccions. Les sensacions que provenen de l’exterior, encenen incentius positius per al nostre organisme.

La llum va guanyant hores cada dia i deixondeix la vida que s’havia guarit d’un hivern més teòric que real. El cicle es posa de nou en marxa. Les fulles brollen de les tiges fins ara nues de les figueres. El romaní esquitxa de flors liloses els sarments que s’espargeixen costa avall. La murta engrandeix el seu espai amb noves i oloroses branques.

Els lletsons, brinden a baix els seus teixits saborosos a les tortugues que han d’omplir-se dels nutrients perduts durant el període letàrgic, mentre obren a la part superior escàndols grocs, que atreuen abelles, papallones i escarabatets que frueixen el nèctar valuós i el gust dels pètals.

Pels voltants, hi ha un moviment constant d’ocells, més animats que mai per la poca presència humana dels darrers dies. Es reparteixen les zones disponibles per a nidificar. La perdiu va fent el seu cau al terra, en un discret espai d’herbes altes d’un camp de guaret que el pagès ha deixat descansar perquè recuperi la fertilitat.

Tres pams més amunt, el busqueret de cap negre fa viatges de brins vegetals que anirà cosint amb una habilitat innata, per fer un nieró enmig del gran refugi que ofereix un bony d’esbarzers lligat a la paret seca de la tanca.

Dalt dels pins que guaiten poc més enllà, la tórtora comuna, d’ull vermellós, collar negre i ales de mosaic terrós, emet el seu so gutural i tragina branquillons per mirar de remuntar la negativa evolució que les seves poblacions han mostrat en els darrers anys. Potser aquesta temporada podrà revertir la tendència.

Des de la bassa propera de les pluges de finals de gener, els capgrossos de calàpet s’amunteguen dins l’aigua cada vegada més reduïda, i mengen verdets i d’altres aliments de la vorera. El vespre, els adults alcen els seus trins vibrants, en un càntic comú. Potser per demanar la pluja necessària perquè els seus descendents tenguin temps d’acabar la metamorfosi que els permetrà respirar amb pulmons, fora del líquid.

Més enllà, cap a la vorera, les baldritges van i venen de la colònia de costa, després de mesos de viure enmig del mar. Ara capturen peix i el porten als seus polls, i criden com a nadons de veu incerta. A l’alba, miren encuriosides la fascinant i poc comuna escena de les platges del nord perfectament immaculades, sense petjades humanes, amb una arena pentinada per l’oratge.

El vell astre il·lumina i escalfa de nou el planeta primitiu. Amb milions d’anys d’existència, ja n’han vist de tot color. Han après que els excessos no solen acabar bé. Que els monocultius són més propensos a les plagues. Que el temps sol posar tothom al seu lloc.

Feia anys que no es respirava un aire tan net. Ho noten des dels líquens que ornamenten les pedres fins a la miloca que sobrevola un territori sense cotxes. Feia també temps que les aigües dels ports no estaven tan poc remenades. Transparents, mostren moles de peixos que es tornen atrevir a apropar-se als llocs que originàriament visitaven amb assiduïtat.

Les formigues granívores que queden a la perifèria del poble, transporten com a bastaixos les primeres llavors silvestres de la temporada. Al fosquet, de les cases properes arriben aplaudiments, renou de casseroles, qualque cançó...

L’illa sencera contempla aquesta inèdita situació, on l’espècie dominant es veu amenaçada per un agent microscòpic. El camp i el mar aprofiten aquesta pausa tan singular per curar les ferides i engalanar-se amb les millors belleses. Amb l’esperança de reviure un encontre proper amb més estima mútua que mai.

Menorca espera retrobar-se amb la gent que ara fa feina amb els malalts, o en una furgoneta de distribució, en un vehicle de control. Amb l’infant desorientat, amb la jove que començava a alçar el seu negoci, o amb l’àvia que es mou amb el caminador i mira des de la finestra el carrer buit. Retrobar-se per a poder començar una nova relació, més equitativa, considerada i apassionada que abans.