La banda del virus

|

Valorar:

La banda del virus s’ha fet forta i nombrosa. No dormen i tot el dia van i vénen pels carrers de pobles i ciutats, també, n’hi ha que ronden per predis i, enllà, enllà, el Camí de Cavalls i més enllà. Sempre estan a l’aguait per dur a terme la seva finalitat genètica inscrita en minúscula cal·ligrafia a la seva forma diminuta, microscòpica.

La banda del virus sembla invisible, però tothom la sent, és arreu. Diuen que es va formar en un país llunyà per conquerir el món i buidar-lo d’humans. Primer de gent gran i, després, els més dèbils, com si els seus membres vírics, tots iguals, tinguessin ordres ben definides d’un cap pensant cruel i destructiu.

Científics i sanitaris de tot el món els van veure venir amb lents microscòpiques molt sofisticades. No anaven en moto ni en cap altre vehicle que no fos l’aire, que els anava dipositant sobre les superfícies i, sobretot, a les mans. També van descobrir, a força d’investigar, que hi havia una nau invasora en els esquitxos del parlar o en els llavis humits del besar. Era l’hora de donar l’alarma general, tothom a l’aguait. Pandèmia!

La ciència mèdica, per diagnosticar, sovint o sempre s’ha d’assabentar, a través de víctimes innocents, de l’existència de patògens assassins. En aquest cas, les víctimes es multiplicaven de forma ràpida exponencial. La Banda del Virus es feia forta i més forta allà on més gent es reunia: estadis, cinemes, supermercats, hospitals, llars d’avis, socials... Per on entraven, arrasaven vides humanes desprevingudes.

Sabem que a Espanya, els virus més especuladors van entrar al Congrés de Diputats per trobar discursaires i viatjar en les paraules salivoses del bla, bla, bla. Al Senat d’aquest país, s’hi van perdre uns quants virus desvagats, però, com que quasi sempre era buit i inútil, van morir d’avorriment o van passar de llarg per anar al bar.

En fi, era com una invasió alienígena total de cossos estranys, alimentats per sucres, àcids i proteïnes, nutrients que els donaven forma i consistència. Tot el planeta va donar el crit d’alarma: “Quedeu-vos a casa”, “Renteu-vos les mans”, “Guardeu les distàncies de seguretat”...

Va ser així, creant aquesta consciència de perill imminent global, que tot el món es va posar a lluitar com una sola persona. Tots érem, per fi, iguals! “Quina llàstima, vaig pensar, en el meu confinament confitat - que aquesta igualtat no fos obra dels drets humans intel·ligentment interpretats i aplicats, si no obra d’una amenaça mundial de mortalitat sense distinció de classes socials...”

Anaven passant els dies i l’alarma augmentava com l’escuma i les víctimes també. La gent s’arraulia a casa, tothom s’ocupava de cuidar-se i cuidar. Amb els carrers desolats s’hi palpava una unitat de solidaritat rara, però efectiva, dels humans que, a poc a poc i seguint consells d’experts higienistes, epidemiòlegs i metges..., anaven guanyant la batalla del viure amb la cara a l’aire i el dret de tocar amb la intel·ligència del seny i la força de l’estima.
La Banda del Virus, punxeguts com una corona reial, un dia va desaparèixer derrotada, però, deixant un rastre de víctimes, plors, més pobresa i soledats. Tanmateix, però, la gent va sortir de les cases més enfortida, immune i sàvia.

Dones, homes, nens i avis, van sortir de ca seva amb un somriure entristit, sí, però amb la forta convicció de què, entre tots i totes, havíem guanyat aquesta guerra silenciosa. Ara tocava fer les coses amb sentit comú i no repetir els errors que fan tornar boig al món i malalt al planeta. També s’ha de recuperar el sentit de l’humor sa que ens fa a tothom riure, estimar i sentir que val la pena VIURE. Salut!