I, de sobte, coronavirus. El COVID-19 ha arribat al món com una tempesta que ha qüestionat gairebé tot el que donàvem per segur. Fa unes setmanes, a Menorca, ningú s’imaginava que, la majoria de nosaltres, només podríem sortir de casa per anar a comprar aliments. Que vivim unes circumstàncies distòpiques ho sabem tots, igual que hem de saber que les superarem junts, animats i tancats a casa. El president del Govern va pronunciar una frase que, pot ser, servirà en el futur per descriure el monumental esforç de civisme que ha de fer la nostra societat per a combatre la pandèmia: en aquesta batalla, “l’heroisme consisteix també en rentar-se les mans, quedar a casa i protegir-se a un mateix per protegir la societat”.
Precisament seran els responsables polítics de les democràcies els que, en un futur proper, seran jutjats per les seves respectives ciutadanies per com van gestionar aquest episodi històric que ens ha tocat viure. I és que la democràcia es tracta d’això; d’exercir el nostre poder com a electors per premiar o castigar les accions dels nostres governants. A la Xina, els ciutadans no podran castigar el règim que els governa i que va amagar els primers contagis de COVID-19 durant setmanes. A Nicaragua, ningú podrà rendir comptes amb el dictador Ortega per haver organitzat una manifestació massiva (quan arreu del món es prohibien les aglomeracions) per, segons ell, combatre el COVID-19 amb “amor”. Si algun polític fes una acció així a una democràcia, els ciutadans el faríem dimitir.
Per sort, a les democràcies no solen passar aquests episodis d’irresponsabilitat flagrant dels líders. Estar sotmesos a la voluntat popular cada quatre anys, dóna als nostres líders els incentius per actuar de la forma més responsable i transparent possible. I quan un líder polític en una democràcia s’oblida d’això, comença a actuar com un dèspota i deixa d’escoltar la població, és molt probable que no duri massa al poder (a tots ens haurà vingut algun exemple al cap).
Durant les darreres dues dècades, la nostra confiança en el sistema democràtic ha anat minvant. La desafecció cap al sistema ha degenerat fins a tal punt que alguns sectors de la nostra societat opten avui en dia per votar opcions polítiques que, des de dins el sistema, ataquen la democràcia. I no només això; molta gent que segueix votant els partits demòcrates ho fa amb resignació, escollint, segons ells, l’opció menys dolenta.
Idò, aquest és el clima en el qual ha arribat el COVID-19 – un clima de crisi pels demòcrates del món. En aquest escenari, els que sí que confiam en el sistema democràtic i en les seves institucions intentam convèncer als que no en cada conversa sobre política que tenim amb amics i familiars. No és confiança cega en el sistema, la que tenim (o no ho hauria de ser) – és confiança crítica. Clar que hi ha moltes vegades en què els polítics no actuen com haurien d’actuar i les institucions no funcionen com haurien de funcionar. No vivim en un món ideal, però el que hem aconseguit, de moment, com a democràcies no està gens malament – sobretot quan ho comparem amb els altres sistemes polítics que trobam al món. El nostre deure com a ciutadans és seguir insistint als polítics perquè facin la seva feina bé: que destinin els recursos públics per ajudar a qui més ho necessita, per crear llocs de feina i per educar els nostres fills i filles. Però millor si ho fem amb crítiques constructives i no amb cinisme.
La democràcia és més aviat previsible i, de vegades, avorrida. El nostre sistema està fet per cuidar de les coses quotidianes: els hospitals, els nostres majors, els aturats, les escoles, la recollida dels fems o l’aigua de l’aixeta. Potser part de l’increment de la desafecció ciutadana és causat per la poca emoció que genera la política democràtica, sobretot quan, per part dels nostres dirigents, esperam grans discursos i aventures èpiques més propis d’una sèrie de Netflix. Potser, de tot això que malauradament ens ha tocat viure, podem treure un aprenentatge que ens farà millors ciutadans: la importància de lo quotidià i l’heroïcitat de les persones que treballen perquè sistema que ens ho garanteixi cada dia.
No seria possible superar aquesta crisi si els impostos que pagam no es destinessin al sistema de salut públic (i la superaríem millor si alguns no haguessin insistit en retallar-la). Tampoc seria possible si no tinguéssim institucions coordinades a tots els nivells, des de l’europeu i l’estatal fins al municipal, passant pel govern autonòmic i el Consell Insular. Qui segueixi creient que alguna d’aquestes administracions no serveix per res i s’hauria de suprimir, que recordi com el Govern d’Espanya ha confinat la població per contenir el virus, com la Unió Europea destina milers de milions per pal·liar les conseqüències econòmiques, com el Govern de Balears ha exigit que s’aturi el transport marítim i aeri a les illes, com el Consell Insular ha adaptat les mesures d’Estat d’Alarma a l’illa i com els ajuntaments treballen als pobles perquè tothom les respecti. Segur que hi veurem falls i males decisions, però totes tenen una funció i, millor o pitjor, l’estan complint.
La democràcia serà senzilla, avorrida i lenta (de vegades massa), però és el sistema que funciona per a la majoria. Una vegada superem (junts!) el coronavirus, el repte serà millorar-la perquè cada vegada menys gent quedi exclosa, i també convèncer a la gent perquè deixi de votar a aquells que la volen destruir. Confiança, en nosaltres i en el sistema, que ens en sortirem. Ànims a tothom.
