Sabem que el món ha fet un catacrac, i que les conseqüències econòmiques, socials i polítiques de la pandèmia seran desoladores. Segurament, a hores d’ara, només intuïm la magnitud del xoc, però sóc d’aquelles qui creu que feina feta no fa destorb i ja li don voltes a la reconstrucció de l’entorn.
Podem criticar les mesures dutes a terme, però no sembla que hi hagi gaires alternatives davant d’una aturada forçosa de tota l’activitat. Per açò, més enllà de la situació de crisi sanitària, cal que ens facem moltes preguntes. Sí, a nosaltres mateixos, perquè -en el moment que ens cridin a files quotidianes- convindrà tenir respostes a punt.
Hi ha estones que em plantejo si més enllà dels aplaudiments de les 20 hores, de les mostres de solidaritat i estima, s’imposarà aquesta versió de cooperació o la de les persones que fugien a les segones residències per evitar el confinament, i d’altres que buidaven els prestatges de paper higiènic. Els resultats econòmics de la crisi ens deixaran fusos, i no afectaran en la mateixa mesura a tothom. Pensem el pacte social, perquè el cost humà de tot açò ens hauria de reforçar el país, la democràcia, que ja fa estona que ha emmalaltit. Retornaran els rescats d’emergència?
Dues setmanes que mereixen una profunda reflexió. Mesurar la grandària i preparar les repercussions, perquè no voldria que acabés amb una nova onada d’austeritat a càrrec dels més febles.
La factura final, que sigui equitativa.
