Cafè, croissant i...

Qui fos margalida

| |

Valorar:

Un març qualsevol pot passar desapercebut, però aquest març és un futur capítol dels llibres d’història, i s’està fent llarguíssim, etern. Fa només tres setmanes, i ja era març, hi havia tractors col·lapsant el centre (guardant la distància de seguretat), una fira d’oportunitats per a clients i virus, manifestacions per la igualtat en els contagis i milers de sevillans abraçats celebrant el ridícul de Lucas Vázquez i els seus companys. Ara, als canals esportius ja no els queden partits històrics per reposar.

Aquell dissabte a casa vam anar a comprar un petit arbre, margalides i llavors. Les vam plantar. També vam acudir a una festa d’aniversari, en què es xerrava, a poca distància i sense mascaretes, del coronavirus amb una certa relativitat. Servidor de vostès, també. No me n’amagaré. M’equivocava. Els que es limiten sempre a criticar a misses dites i a dir quan ja és tard el que s’hauria d’haver fet són també una pandèmia.

No hem canviat encara de mes i sembla que n’hem viscut quatre en un. Avui vespre canviarem d’hora. A les dues seran les tres. Valenta gràcia en aquests moments. L’hora de llum que guanyarem al capvespre només servirà per veure millor les cares dels veïns aplaudint. També és una hora manco d’un confinament que, entre totes les seves característiques negatives, suposa una carrera de fons en què no sabem on és la meta. Quin consol més trist.

Aquesta vegada dilluns no haurem de despertar infants amb el son alterat per la modificació horària, ni farem badalls tot el matí, ni rodarem al llit amb els bioritmes a la seva. Ara, res no ve de vint minuts. A la selva el rellotge perd importància. Que ho preguntin al petit arbre i les margalides, que creixen esplèndides amb el mateix sol ahir i demà.

Inconscients d’una fragilitat que ara ens recorda amb duresa que també és la nostra. Qui fos margalida, almanco per uns instants d’aquest mes de març.