De què anam?

Quan toca prendre decisions

|

Valorar:

El moment actual és prou delicat com per meditar molt les paraules. És molt còmode arreglar el món des del sofà de casa o la barra del bar, o des de l’oposició política alliberada de qualsevol responsabilitat. Però és molt difícil, en canvi, haver de prendre decisions que en tots els casos tindran conseqüències greus per a la gent.

Perquè és evident que el món s’enfronta a una situació nova i dramàtica, marcada per la llista de morts de cada matí, i també que no hem nascut ensenyats. Tan poc ensenyats que n’hi ha que encara confonen la lluita desesperada contra aquest enemic invisible que és el virus, amb una lluita entre ideologies polítiques i interessos electorals.

És evident que els malaventurats a qui ha tocat governar en aquest moment difícil cometen errors. I que ara tots pagam tants d’anys de posar l’economia per davant de necessitats bàsiques, i una d’elles i principal, la sanitat. És com aquells batles de manual que s’estimaven més inaugurar poliesportius que renovar el clavegueram, perquè allò que es veu dóna més vots que allò que està amagat.

El mal és general i per açò ara toca filar prim i no barrejar ous amb caragols. És tot Occident que, dedicat a engreixar les multinacionals i el consum desenfrenat, ha anat delegant la producció que semblava de segon ordre en els països de mà d’obra barata.

I ara assistim a la situació desesperada que qui fabrica mascaretes i bates sanitàries i respiradors és la Xina. Qui s’havia de pensar, fa només tres mesos, que Estats Units i Europa estarien pendents, com els al·lots la Nit de Reis, dels avions que arriben de Xina per poder abastir els hospitals?

En aquest sentit, el govern espanyol no ho ha fet pitjor que la majoria dels altres governs d’arreu, però sempre hi ha el fet diferencial que marca cada Estat. I males pràctiques del passat que encara pugnen per ressuscitar.

La primera sorpresa que mos va donar el govern Sánchez és la decisió dràstica de recentralitzar Espanya com si quaranta anys d’organització autonòmica haguessin estat una broma sense conseqüències. I d’aquí se n’ha derivar un llistat d’errors que avui pagam cars.

No és qüestió ara de refregar les ferides, però és evident que recentralitzar la sanitat ha estat el principal i que el govern no ha tingut un altre remei que anar reculant cada dia. Ja fa massa temps que les autonomies menen amb eficàcia la sanitat perquè ara, el Ministeri de Sanitat, que només gestiona Ceuta i Melilla, les vulgui substituir en comptes de coordinar.

Així, les compres centralitzades de material sanitari han estat un desastre i hem arribat a la situació de campi qui pugui, amb unes autonomies desautoritzades pel govern però que igualment s’han hagut d’espavilar pel seu compte. Exemple, els avions carregats que arriben de la Xina a València o Palma. El ministre Illa ja hauria d’haver dimitit.

La mateixa cosa es pot dir de l’obsessió de tractar tots els territoris per igual i de repetir que els virus no hi entén de fronteres. I tant que hi entenen! I les marquen pel seu compte sense respectar cap «territorio nacional». L’exemple d’aquesta ceguera del govern, els dies que li va costar acceptar que les illes estan envoltades de mar i que interrompre les comunicacions era la primera cosa contra la propagació del virus.

És aquesta actitud, tan amiga d’aquell discurs caspós i retrògrad de ‘l’autoridad competente’, que va menar el govern a no entendre que era prioritari aïllar Madrid, perquè era allà on es congriava el virus. Però hi ha circuïts cerebrals difícils de canviar. «¿Pero cómo se va a aislar Madrid, si es la capital de España?»

Per desgràcia en aquesta qüestió el govern estava més a prop de la formatjada mental de Vox que de la realitat científica. I va seguir pel mateix camí quan va interpretar la petició sanitària de Catalunya -que reclamava el confinament- com un perill per a la ‘sagrada unidad de la nación española’. Quanta paraula conservada en formol!

Si alguna cosa ha fet bé Catalunya en aquestes setmanes, és seguir fil per randa l’assessorament científic. I en açò sí que pot donar lliçons. Perquè són uns quants que en té, d’especialistes reconeguts, que intervenen en les investigacions per eradicar la malaltia, a casa i arreu del món.

Finalment, el govern s’ha hagut d’empassar les seves paraules. I com que quan era hora no va voler confinar a la brava ni Madrid ni Catalunya, com exigia el president Torra i la comunitat científica, ara ha hagut de confinar a la brava tot Espanya. I encara no he sentit cap disculpa al president català pels disbarats que s’han arribat a dir d’ell.

Ara bé, les conseqüències econòmiques d’aquesta decisió radical, també són terribles i els símptomes d’improvisació, preocupants. És cert que el bloqueig de la Unió Europea no ajuda, però igualment toca posar al servei de la societat tots els recursos necessaris per reduir el patiment de la gent. També els dels bancs i les grans fortunes, arribat el cas.

D’això depèn el dia a dia d’ara i el dia de després, que també ha d’arribar. Toca protegir els autònoms, els treballadors, els hipotecats, els llogaters i tota la població. I assegurar a les empreses la supervivència. Encara que les mesures que s’han dictat fins ara, no és que animin.

Quan s’acabi aquest temporal, tots els governants que l’han hagut de patir la passaran magra. Tothom els criticarà i segurament perdran les eleccions que venguin darrere. Així li va succeir al primer ministre Churchill ensoldemà de la Segona Guerra Mundial, a pesar d’haver-la guanyada. Però avui sabem que la cosa important no va ser que perdés les eleccions, sinó que guanyàs la guerra.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.