El senyor Grahame Pearce va anar a l'armari on guardem les coses que fa molt de temps que no fem servir però que ens sap greu tirar-les pel sentimentalisme que tenen afegit, va obrir la porta i va treure l'estoig on guardava la trompeta.
Va pensar que podria, ara que tenia tot el temps del món, sortir als vespres a la finestra de ca seva (ben igual que fan altres veïns aplaudint per donar les gràcies a tots els que, amb el seu treball, fan que nosaltres estem més ben atesos i protegits) i tocar una miqueta de música i animar un poc el veïnat.
Va treure la trompeta de l'estoig i, en mirar-la, va ser conscient del deteriorament que tenia acumulat després de més de 35 anys d'estar tancada. En pitjar els pistons, tots tres van quedar enfonsats sense haver manera de fer-los pujar cap a dalt. Els va desmuntar, els va fer net, els hi va posar unes gotes d'oli i els va tornar a muntar. Poc a poc, els pistons varen començar a prendre vida. Va treure l'embocadura, la va posar a l'instrument i es va arrimar la trompeta a la boca. Va agafar aire al diafragma i va bufar... només es va escoltar com l'aire corria per totes les canonades de l'instrument sense fer cap so. Va fer un altre intent, i ben igual, l'aire comprimit rodava per dins l'instrument i sortia sense fer cap nota.
El senyor Pearce va pensar espantat: “Sóc jo o és ella? A veure si la punyetera, després de 35 anys sense donar-li vida està rancorosa amb jo!”. I la va amenaçar: “A veure si et pos tot el dia a fer notes llargues!”. Fer notes llargues és un avorriment, però és l'única manera de fer que soni un instrument i, encara més important, que soni bé. Però les notes llargues tampoc sonaven.
Grahame estava desesperat, on era aquella trompeta que havia tocat amb els millors músics? Òpera, zarzuela, simfonies, jazz, cercaviles, certàmens musicals? On era aquell so nítid, elegant, redó, que omplia d'alegria a tots els que l'escoltaven? Coneixia el que eren capaços de fer els violins Stradivarius quan, després de molts més anys de captiveri que la trompeta, a la primera que li arrimaven la vara a les cordes, sonaven espectacularment.
De sobte, se li va ocórrer. Va agafar la trompeta baix del braç i va davallar al costat de casa on tenia la fàbrica de cervesa. Tots dos varen entrar i el senyor Pearce va obrir el serpentí del gran dipòsit de cervesa pilsner i li va arrimar la trompeta.
Quan va aflorar el magnífic or líquid, amb la frescor amplificada per l'escuma, i lentament es va instal·lar per dintre de totes les canonades, el senyor Pearce va notar com la trompeta es posava a tremolar, com si fos un plaer tamisat per l'amargor. Li va entrar enveja i va agafar un got ben gran i se'l va omplir també de cervesa... immediatament va notar un benestar que va rematar amb un sospir, “Ai! El primer glop de cervesa. Poesia líquida que deia l'amic Steve Huxley.”
Després d'unes quantes rondes, varen pujar a casa i, miraculosament, tot es va transformar radicalment. Ara hi notava una gran predisposició per part de l'instrument de treure els millors sons i melodies i així, poc a poc, varen començar a sonar les millors cançons. Chet Baker, Frank Sinatra, The Beatles, Serrat, Miles Davis varen omplir de música tot el poble cada vespre a les 20h per rendir-li un homenatge a tots els que, d'una manera o altra, estaven parant aquest maleït virus.
P.D. El senyor Pearce diu que portem tres setmanes de confinament i que ja van pel segon dipòsit.
P.P.D La trompeta diu que si li baixem la dosi que no toca més.
P.P.P.D Si açò s'allarga molt més haurem de mirar la possibilitat de comprar un violí.
P.P.P.P.D. Per casualitat hi ha algú a l'illa que tingui un Stradivarius a la venda?
Salut
