A poc que segueixis la informació diària que aquesta crisi ens proporciona, hom pot arribar a la conclusió que estar al capdavant de les decisions en una situació tan poc previsible i devastadora com la que ens ocupa no és, ni de bon tros, envejable. Per simple correlació, doncs, em resulta complicada (fins i tot forasenyada) la crítica desfermada i passional.
Diumenge passat, Josep Maria Quintana ens feia prendre memòria de paraules dites per diferents personatges públics i la manera com els esdeveniments han capgirat aquelles valoracions de fa a penes un mes. Molt complicat tot, sobretot per a aquells que han de gestionar tot aquest daltabaix. Amb errors, sens dubte, però amb la responsabilitat d’haver de decidir cada dia com s’encamina tot plegat.
A la cosa present s’hi afegeix la cosa futura immediata, que es tradueix principalment en una crisi i recessió econòmica sense precedents. Una estimació que comporta la pressió de diferents lobbys de poder, que pugnen per mantenir un status quo amenaçat per un ésser microscopi que ha posat el sistema en escac i mat. I enmig d’aquesta lluita a diferents flancs, certs polítics encara es dediquen a ‘fer política’, en el sentit més pejoratiu del terme, en lloc d’intentar remar a l’unísson per mirar de salvar la nau i tot el seu passatge.
L’esforç de milions de persones tancades a casa seva, milers que han perdut la vida i moltes altres que lluiten contra la pandèmia, no és un missatge prou alt i clar per a certs dirigents? De ver estem assistint en va a aquest espectacle dantesc? Facin-s’ho mirar ja!
