La crisi sanitària concentra el màxim de dolor en els malalts que moren tots sols, sense tenir a prop les persones que estimen, i en les seves famílies, que s’han de conformar amb un senzill acte d’enterrament i sense funeral. Aquesta Setmana Santa ha estat especialment dolorosa. Les persones que han marxat per causa del coronavirus segur que tenien molts de cors pendents de la seva evolució a l’UCI, i en aquest sentit no estaven soles, tot i que probablement elles s’hi devien sentir. Vull pensar que algú del personal sanitari, sotmès a la pressió que provoca la pandèmia, sense prou material i amb molt d’esforç, els hi haurà donat la mà per acompanyar-los en el darrer alè. També a la residència geriàtrica des Mercadal.
És possible que la crisi ens faci més humans. Sense entrar en el debat sobre la tendència de les persones, si som essencialment bones (Rousseau) o si l’home és un llop per a l’home (Hobbes), es demostra la capacitat de ser solidaris, generosos, empàtics amb els que més pateixen. Davant l’adversitat sura una societat que vol ser millor, de persones que saben renunciar a ideologies o interessos personals i es comprometen en una causa comuna, comunitària. Aquesta presumpció de canvi no sé si és majoritària, però és la resposta suficient d’una minoria considerable. Els canvis socials sempre són empesos per una minoria que els lidera.
Els motius de les grans polèmiques i enfrontaments polítics han perdut importància. Potser per la urgència, però també perquè s’entén millor el que és prioritari i el que és relatiu.
Les víctimes del coronavirus ens preguntaran què hem fet per millorar la societat després de la pandèmia. La salut es pot amagar darrere una mascareta, però els que tenen la responsabilitat de respondre han de donar la cara. És preocupant la resposta de la política nacional. Ni la més petita actitud de canvi, de generositat, de solidaritat, d’empatia. Estan a l’UCI i el més trist és que sembla que no ho saben.
