Avui us puc dir que us escric “lliteralment”. Estic provant aquesta nova modalitat d’escriure que s’ha fet famosa gràcies a la genialitat de molts escriptors, entre altre Josep Pla. Així doncs, m’he dit, provem-ho, au!. Tot sigui que ara, hora del xubec, trencaré amb aquesta tradició tan nostra de fer la becaina. Espero que la transgressió serveixi per compartir el llit lletraferit amb coixins de rialles oceàniques.
Podria ser suposable que, en ser una història de llit, m’embarqués a relatar-vos un somni d’aquells tan recaragolats que requereixen interpretacions astrològiques i lectures oníriques. No us vull amoïnar amb expectatives esotèriques o al·lucinacions bíbliques on la temporalitat té tacte boirós, com de no res, i la materialitat és un moment fugisser.
Cau la tarda com una fulla de tardor. El capvespre s’anuncia amb una inquietud de fulles tremolenques orejades per un vent intermitent. La claror pàl·lida d’un dia nuvolat, travessa les finestres i s’instal·la a les parets amb marcs d’ombres grisenques i racons foscos. Una aranya es passeja amb un gronxament molt insinuant i, tot d’una, queda quieta com si fos un estel aferrat al cel de la cambra, “una buda” camallarga.
Nogensmenys, la imatge evocadora de l’horitzontalitat provocada per l’exercici d‘escriure aquest escrit ”lliteralment”, pot donar peu a ensenyar més amunt d’una cama. Dins els llençols estant, desplegant la meva imaginació més concupiscent com un velam a sotavent, la lletra agafa un caliu més íntim, suggestiu i juganer.
Sovint enmig de les tempestes d’edredons com mars revoltades, quan el timó extravia el rumb amb el plaer de navegar a la cresta de les onades, arribem a platges solitàries, acompanyats pels murmuris a cau d’orella i un degoteig de petons sota l’oreig de carícies trapelles. També esclaten les rialles com focs d’artifici i tot és màgic com una festa major.
Lliteralment passo poques hores de confinament dins el llit. Visc ca meva amb clarobscurs i un silenci que entapissa les parets, on sovint vaig penjant mirades plenes de records i persones absents; moments viscuts junts, com si fos una galeria d’art, un museu. Moments amb els seus propis colors i misteris.
Aquest assaig de “lliteralitat” literària té els seus pros i contres. La temptació de quedar adormit, lax i sòmines, com una marmota i deixar aquest escrit per més endavant, ha sobrevolat el meu ànim de sobretaula panxa agraït, però no m’he rendit. Hi tornaré!
