Gestionar és molt més complicat que pontificar. I açò ho sap perfectament tothom que s’hagi trobat enmig d’un sarau. Encara que sigui organitzar una festa de carrer o dirigir un torneig infantil. És aquell moment en què tothom que s’ho mira diu que en sap més que tu, però no s’arromanga.
I si és així, com no ho ha de ser de complicat plantar cara a una epidèmica com no s’havia vist des de fa un segle i que provocarà una crisi sense precedents? Crec que ja ho vaig dir la setmana passada, però ho vull repetir: són de plànyer els desafortunats que els ha tocat comandar en aquest moment tan difícil.
Però açò no vol dir que no es puguin qüestionar les seves decisions, sempre que s’intenti fer des de l’honestedat. Al manco des de l’honestedat que tothom els hi ha de reconèixer a ells. O és que qualcú es pensa que els presidents o els consellers, o els batles, no tenen tot l’interès en què aquest desastre s’acabi?
En la meva opinió, hi ha motius per ser crític amb la manera que el govern espanyol està menant l’epidèmia, però no totes les crítiques són justificades. I menys encara quan parteixen de rumors i mentides que tothom que tengui ulls a la cara pot reconèixer i saber d’on surten.
El coronavirus i l’estat d’alarma són un parèntesi i no el final de la història. Quan acabi aquesta situació, s’haurien de baratar moltes coses, però més tost m’atreviria a dir que en canviaran ben poques. I una que no canviarà és la lluita pel poder, present entre els humans des del dia que n’hi va haver dos de junts.
Els partits de la dreta extrema -ja que en aquest país fa estona que no n’hi ha de dretes- tenen entravessat el govern dels senyors Sánchez i Iglesias, i si abans ja flastomaven d’ells cada dia, ara amb l’epidèmia sembla que facin salivera. Ja n’hi ha prou de tractar-los de comunistes i de veneçolans com a forma estúpida d’insultar-los. I de fer circular notícies falses que pretenen el seu descrèdit.
N’hi ha prou de mirar què està succeint en altres països per veure que la cosa no és tan fàcil. I que si no arriben prou mascaretes, també succeeix aquí deçà. I que si n’hi ha que són defectuoses, ben igual. Perquè, en el moment que vivim, el comerç internacional no és una organització de bons samaritans, sinó un concurs de pescadors de canya.
Europa i Estats Units estan pagant ara el preu d’haver traslladat a l’Àsia la indústria manufacturera, perquè allà la mà d’obra era més barata i perquè no hi havia sindicats ni drets dels treballadors. Comprau, comprau, europeus, tot a low cost! I així us tindrem contents sense haver de pujar sous.
L’empenta d’aquesta dreta extrema que, fitora en mà, vol fer caure el govern, té interessos prou coneguts. Ja ho va demostrar en la passada crisi, fent recaure tot el pes de la recuperació en les classes mitjanes i treballadores. I res no fa pensar que aquesta no sigui la solució que voldria per a la crisi que ve darrere el coronavirus.
Ara bé, açò no justifica el paper que està fent el govern, que ja retarda massa les mesures econòmiques per salvar empreses i treballadors. I que sembla obstinat a fer-nos creure que els conflictes anteriors a l’epidèmia no van existir mai. I n’hi ha tres de molt grossos, autèntiques bombes: el paperot de la monarquia, la independència de la justícia i la recuperació del diàleg amb Catalunya.
En aquest darrer tema, no va ser la millor cosa aprofitar l’estat d’alarma per prescindir de les autonomies. Com si en comptes d’un fonament de la Constitució fossin un decorat d’opereta. No era de sentit comú ni era pràctic. I la prova és que aquell discurs del primer dia que «el virus no entiende de fronteras» ja no s’aguanta per aumon.
No s’aguantava quan Catalunya exigia el propi confinament i no s’aguanta ara que es barrunta com serà el desconfinament. Prou clar que ho van tenir a Alemanya des del primer dia i mira com els ha anat. Clar que per frenar el virus s’havia d’haver compartimentat el territori i clar que s’haurà de compartimentar també per anar recuperant la normalitat. O es tornarà a fer malament.
I més coses. Que retirin d’una vegada els uniformes de les rodes de premsa. Açò no és una guerra. És una lluita sanitària i civil contra una epidèmia, contra una malaltia. Si s’ha de fer col·laborar l’exèrcit, benvingut sigui, com s’obliga a fer-ho als bombers, als agents rurals i a tothom que cobra de l’Estat.
Mala cosa si qualcú es pensa que quan torni la normalitat hauran desaparegut els dèficits democràtics que teníem quan va començar. Els comptes reials continuaran embullats i Espanya continuarà sent el país europeu amb la justícia més qüestionada, amb més artistes a la presó i l’únic amb presos polítics... A qui no han deixat fer la quarantena a ca seva, per més que ho reclamin les institucions internacionals. I açò és maldat.
