El confinament a què ens ha portat la covid-19 ens ha pres moltes coses que ens semblaven intocables, eternes: la companyia de la nostra gent més propera, l’abraçada dels amics, la besada de la gent estimada. També ens ha pres la llibertat de moviment, de gaudi de la natura, de passejar agafats de la mà, de veure la nostra mar estimada... Com l’enyoro la mar! Tan a prop i ara tan enfora (coses de viure a l’interior del continent...).
No em queixo. A l’eixopluc de ca nostra servem la vida i la salut, i la disciplina de tots com a societat, la responsabilitat compartida, m’omple de satisfacció i orgull. Sense oblidar ni un moment el patiment de tots els que lluiten a primera fila, tant de bo totes les ‘guerres’ es lliuressin en les condicions d’aquesta.
I tanmateix, portem moltes setmanes tancats, i amb els hàbits capgirats, i amb rutines noves sobrevingudes. Personalment, crec que he superat la fase de novetat, la de cansament, i he entrat en la de resignació. I que si em diguessin ara que hem de fer encara més temps a casa ho encaixaria amb esportivitat. Per correlació, aquest pensament em porta a reflexionar si sabré apamar la llibertat quan la puguem retrobar. Ens sobrevindrà certa agorafòbia? Sabrem dosificar-nos per no posar en risc la salut de tots novament? La reentrada a la normalitat (i tant de bo pugui adaptar-se, finalment, a la particularitat de cada territori) comporta dubtes i comporta perills, de tota mena. Haurem de seguir sent igual d’exemplars en la gestió que en fem, individualment i col·lectiva, de la reactivació social. Si més no, espero poder veure prest la mar. Ai!
