Diari d’un confinat

|

Valorar:

Un mes ha passat des d’aquell decret d’alarma, 14 de març, en el qual el govern de l’estat declarava el confinament de pràcticament tota la població excepte aquells que per motius de treball lligat a l’alimentació, articles de primera necessitat, assistència a gent gran i, per suposat, tots els treballadors del món sanitari com hospitals i geriàtrics i els de seguretat ciutadana com policia, bombers, etc.


Excepcions per sortir una estona de casa, anar a la farmàcia, a la botiga de queviures, assistència medica o passejar el ca, entre altres raons, la resta, confinats.

Un mes on bona part del caminar social, laboral i econòmic ha vist paralitzat la seva activitat. Excepcions, la poca vergonya d’alguns polítics que segueixen cobrant per les dietes i desplaçaments que tots sabem que no es fan, a Menorca açò li diuen tenir barra.

I els nostres confinaments, a nivell particular. Reconec que som un afortunat, visc un confinament parcial, de dilluns a divendres puc seguir anant a fer feina i els caps de setmana aquí, a casa, entre llibres, uns quants estiraments, enyor el poder anar a córrer tres o quatre dies per setmana, sempre ho he fet, o anar a caminar pel Camí de Cavalls amb la meva parella, ens agrada, ens sentim lliures, desconnectem del rere dia, és important.

Ens ha canviat la vida de cop, la relació entre coneguts, fer un cafè, passejar amb tota llibertat. No he pogut gaudir d’uns dels dies que més m’agraden, la Setmana Santa, moments en els quals personalment em sent identificat, de trobament amb els companys de confraria i de pas, d’un bocí de vida particular.

Avui per acui, el confinament m’ha portat a experimentar noves sensacions com la quietud dels matins escoltant els pardalets cantant en el terradet, aprofit per posar unes miques de pa, ells també ho agredeixen. Rellegir llibres, posar-me al dia amb els arxius, preparar nous articles i quan arriba les vuit del fosquet, trobar-me amb els veïns del carrer i entre pica-mans, fer uns minuts de ‘Ravaleta’.

Estic aprenent sense dubtes, a comprendre que un confinament no és tot dolent, ni molt menys. En el carrer on vivim, cada dia veiem les primeres passes d’una petita que tot just deu tenir un anyet i mig. Dels somriures dels fillets de davant, en Lluc i na Gibet, que lluny els queda entendre el perquè d’un tot, del somriure dolc de na Niní amb 96 anys, de veure passar els cotxes de la policia, de les ambulàncies o de Protecció Civil fent sonar les seves sirenes i gaudir, encara que potser sembli trist, dels carrers sense renous, buits però alhora, plens de vides confinades.

Avui, dilluns de Pasqua, els carrers s’han aixecat banyats d’una suau pluja ben necessària, almanco aquesta no està confinada, que ens ha deixat el carrer ben net i un cel ben grisós. Seguirem gaudint d’un trist però encoratjador confinament i amb ell, un dia més o un dia manco.

cesccarreres@hotmail.com