No sé si he explicat que la propagació de l’epidèmia de la covid-19 me va agafar a Barcelona quan estava a punt de volar cap a Menorca. Però per consciència que no era hora de culejar, amb el perill d’escampar el virus, vaig cancel·lar el viatge. I aquí m’he quedat, confinat a la ciutat continental més poblada de menorquins.
Estar a Barcelona té l’avantatge que de tot pots tenir sempre dues versions. La que escampen els mitjans de Madrid i la que difonen els mitjans catalans. Que en definitiva són les dues imatges potents d’Espanya, encara que una disposi de tots els altaveus i l’altra quedi confinada dins el seu territori estricte i part de l’estranger.
Açò és així al manco des de fa segles, amb evidents alts i baixos. Francisco de Quevedo, que els intel·lectuals de tradició castellana valoren tant, ja deia que «en tanto que en Cataluña quedase algún catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra». Clar que el senyor Quevedo menjava a la taula del rei, com tants de comunicadors d’avui dia a la del govern.
Immers en el context català es fa evident que hi ha dos mons contraposats, amb dues maneres molt diferents d’entendre la realitat. Perquè la qüestió no és si una és millor que l’altra, sinó que són diferents. I per més que la realitat madrilenya sigui omnipresent i tengui tots els recursos del poder, sovint l’altra li fuig per qualque escletxa.
Perquè la creativitat i la força econòmica converteixen Catalunya en una potència, per més que li vulguin fer acotar el cap. Ja en temps de democràcia hem viscut l’episodi del café para todos, per reduir-la a una autonomia més. I hem assistit als intents de traslladar les seves empreses a Madrid i finalment els bancs, de la mà del govern espanyol.
Ara mateix, tothom sap que l’aeroport de Barcelona aporta la meitat dels guanys del total d’Espanya, mentre Barajas no arriba al 5 per cent. És perquè el del Prat té més moviment? No. És perquè amb el de Madrid s’hi gasten un fotimer de doblers. Així és que al Prat li toca també mantenir l’aeroport de Menorca, entre d’altres.
La mateixa cosa succeeix amb el corredor ferroviari del Mediterrani. És l’única via de tren que seria rendible i la Unió Europea la reclama per al transport de mercaderies. Però quants anys fa que discuteixen com ho han de fer perquè no passi per Barcelona? I quantes línies d’AVE deficitàries han fet mentrestant? Idò 3.000 km a 25 milions cada un, només de construcció... Més quilometres que no hi ha en tota la resta d’Europa.
Fa tres anys vam viure un moment terrible, quan els atemptats de Barcelona i Cambrils, promoguts per un confident que no s’ha volgut aclarir quina relació tenia amb la intel·ligència espanyola. I aquella policia ‘autonòmica’, que se suposava que era com un club de boy scouts, va demostrar que tenia prou capacitat per reaccionar al nivell de la millor policia europea. I a Madrid es van sorprendre.
No sé si recordaran el ministre Zoido d’Interior, fent veure que la situació ja estava controlada, mentre els Mossos d’Esquadra el rectificaven i acabaven l’actuació que ells tots sols havien iniciat. D’aquells dies són les paraules del conseller Font al major Trapero, en el sentit que no els hi perdonarien aquells bons resultats. El fet és que avui el conseller és a la presó i el major a la banqueta, amb penes màximes.
No havien de passar gaires mesos perquè els serveis secrets espanyols patissin un altre daltabaix. No el fet del referèndum, que sempre va ser públic, sinó l’arribada de les urnes. Fins a 10.000 urnes van travessar la frontera i van arribar a cada col·legi electoral sense que l’Estat, amb tota la seva força, trobàs manera d’interceptar-les.
Idò ara, amb el coronavirus, vivim una història que sembla la continuació d’aquest constant atac de banyes que provoca Catalunya. El discurs que s’escampa per Espanya és que el govern català és insolidari amb les decisions del govern espanyol. No es diu en canvi que, després de quaranta anys, no té cap sentit tornar a centralitzar la Sanitat. Ni que és un disbarat la pretensió d’organitzar el desconfinament a partir de les províncies.
Confinat a Catalunya, allò que he vist és que quan el president Torra reclamava el tancament absolut de Catalunya, li van negar. Però quinze dies més tard el van imposar a tot Espanya. Que quan va incorporar la llista de morts de les residències, van dir que distorsionava. Però ara ho fa tothom. Que quan va dir que la sortida d’al·lots exigia franges horàries, li van tapar la boca. Però a partir de dissabte serà així arreu... I ara li diven que res de desconfinar per àrees sanitàries, si no per províncies, Déu del cel!
La llista és molt més llarga però no vull cansar. Ara bé, mentrestant n’hi ha que fan grans coses. El senyor Casado reclama generalitzar la prova del coronavirus, perquè sap que és impossible tenir-ne per a tothom. I el senyor Abascal denuncia el govern perquè ha rescindit les llibertats... Què trobau? Però és que els salvapàtries se les saben totes.
