De rebot

El vel de Maia

|

Valorar:

Maia, filla d’Atles, el gegant condemnat a carregar a l’esquena el pes del món, era la major de les set germanes, les Plèiades, que, en aquestes nits de lluna cluca, sense núvols ni tanta contaminació, podem contemplar en constel·lació lluint dalt la celístia. Demorar-se en actitud contemplativa és recomanable. Sèneca no parava de proposar-ho. L’ideal del filòsof per a una vida benaurada era aconseguir la saviesa, el coneixement dels béns no peribles, que acreixen la vida. No hi perdrem temps, ans el guanyarem. De què serveixen els anys navegats si la nau, just sortida de port, no fa més que donar voltes al mateix lloc, a la mateixa costa, a la recerca d’efímeres cobejances? Navegar dies i dies no significa acomplir destins. D’on s’entén millor el poeta Kavafis al viatge d’Ítaca quan et desitja un periple llarg, però «ple d’aventures i coneixences», entrant a molts ports «que els teus ulls ignoraven», disposat a «aprendre dels que saben». Les coses de l’atzar són inestables i a qui es creia sòlidament assentat en els seus negocis Natura li retorna l’autèntica dimensió humana feble i depenent mitjançant l’arma microscòpica d’un virus amb potent capacitat d’empeltar-se sense aturar-se davant cap frontera.

Doncs, si pel maig, com més prest millor, podem tornar als passeigs marítims i campestres, pensem que Maia, d’on ve el nom del mes de maig, era anomenada la ‘Bona Dea’, divinitat associada amb la fertilitat i la maternitat, la festa de la qual era una celebració central de la primavera. Triomf de la vida, que reneix de la mort: bona metàfora d’aquests temps d’esperança per sortir del confinament.

Però alerta: els humans som fills del Desig i de la Il·lusió. És el mal fat del Vel de Maia, que ens fa prendre l’aparença per la realitat. Els savis antics ens advertien sobre els possibles enganys dels sentits, que ens aporten «re-presentacions» de la realitat i només l’enteniment ens pot deslliurar de les cadenes de l’aparença.

És probable que, en passar la crisi, moltes coses hagin canviat. L’economia, o sigui la ‘gestió de ca nostra’, ho hauria de fer sense cap dubte. Tanmateix, ens equivocarem molts si la necessària recuperació es fixa en objectius d’un capitalisme devastador, prou conegut, que demostradament aboquen al col·lapse: canvi climàtic irreversible, contaminació irrespirable, pandèmies sorprenents... Allò que amb més diligència cal conservar és el que no saps quan ho has de perdre, escrigué Sèneca. Esquincem dels nostres ulls el vel de Maia.