Hi va haver un temps en què era possible fer doblers, triomfar, essent bona persona. Aquests temps han passat. No és que els enyori, tenien d’altres defectes i dificultats. Ara vivim un temps dominat per la maldat, la mentida, la superioritat. Una era dominada pel diable. Un diable disfressat de ca com a l’obra de Goethe, «Faust». Uns temps perillosos que ens poden dur a l’extinció com a espècie fins i tot, si hem de fer cas als epidemiòlegs, les estrelles mediàtiques del moment. S’ha pogut veure durant la pandèmia. Insolidaritat, notícies falses, marginació de col·lectius; la mort convertida en una estadística i no en una tragèdia ramificada en multituds de drames familiars. El govern de l’Estat volent aprofitar la pandèmia per atacar i extirpar una ideologia incòmoda i fent servir estratègies burdes i doblers públics per a dur-la a terme; municipis prohibint l’entrada dels habitants d’altres municipis amb l’excusa que podrien estat infectats donant per suposat la puresa immunològica de la tribu; veïns intentant expulsar d’altres veïns amb el pretext de ser població de risc per desenvolupar tasques valuoses i beneficioses per a la societat com ara metges, infermeres, caixeres de supermercats, transportistes; compatriotes enlletgint que estudiants que fan la carrera a la Península o a Mallorca o a les grans ciutats de la resta de l’estat regressessin a passar la quarantena a casa; etcètera, etcètera. I morts, molts de morts, més morts per milió d’habitant que en qualsevol altra part del món.

Hem vist la cara fosca del govern i de la societat i, aquest rostre tètric, ha estat projectat com a model per a les properes generacions: si voleu triomfar, fer doblers, heu d’incorporar el mal a la vostra ètica de vida i de treball. Moltes lectores i molts de lectors replicaran que sempre ha estat així. Que la gent no era més bona en el passat. Que la prova són les guerres que el món van assolar i els drets de les minories que ara s’han assolit en part. I tindran raó si aquesta és la seva rèplica. La gent no era més bona. Els valors en els quals s’havien de regir obligatòriament, sí. M’ho va dir una dona de 106 anys i la vaig creure. La gent era més bona en temps antics. I les guerres? Com que era una mica sorda va fer veure que no m’havia sentit. La gent s’ajudava. Quan en faltava es donava menjar. I els drets laborals dels treballadors? Si una dona havia de parir acudien les dones dels encontorns per ajudar-la. I els drets socials de les dones? Els veïns s’ajuntaven al carrer i cantaven, es contaven coverbos i reien junts. Eren com una família. I la llibertat dels individus? Qui trencava aquest món de solidaritat entre iguals era considerat una mala persona. Qui el respectava tenia tota la consideració i adoració dels seus conveïns. Dit a la manera antiga. Si eres bona persona, anaves al cel. Si eres mala persona anaves a l’infern. Açò s’ha acabat. I ho constatava la mateixa dona centenària. Com que la gent no té por d’anar a l’infern i no creu que amb bones accions es pugui anar al cel, campi qui pugui. Regeix el bé personal. I no has de plorar. T’hi has d’adaptar. Has de ser tan miserable com els altres o desapareixeràs. La ciència ha substituït la religió i, com va afirmar l’escriptor i octogenari professor valencià Joan Francesc Mira, hem acabat confonent laïcitat amb ignorància. Precisament, el col·lectiu més perjudicat per la pandèmia fins a cotes d’una crueltat suprema han estat precisament les persones grans. Aquesta tragèdia senil m’ha recordat un llibre japonès que va ser convertit en una pel·lícula meravellosa. Llibre de relats i pel·lícula es titulen, molts lectors i lectores ja hauran endevinat cap a on vaig, «La balada de Narayama». Succeeix l’any 1860 en un poble pobre i aïllat del Japó situat a la província muntanyosa de Shinshú.

Noticias relacionadas

Els relats són obra de Shichirô Fukazawa i la pel·lícula va ser dirigida l’any 1983 per Shohei Imamura. La tradició dicta que, quan els habitants del poble arriben a l’edat de 70 anys, se’n van a morir voluntàriament al cim del Narayama. A la muntanya dels roures es reuneixen les ànimes dels morts. Orin-yan (Sumiko Sakamoto), mare de Tatsuhei (Ken Ogata) té 69 anys i posseeix encara totes les dents. A pesar de les reticències del seu fill, la venerable anciana exigeix preparar la seva sortida cap a la mort. L’analogia es va avançar al futur. La pandèmia de la covid-19 ha resultat ser la balada del Narayama projectada des d’un poblet a tot el planeta. La diferència que les morts dels nostres majors no han seguit la lògica d’una tradició mil·lenària inventada. Han estat fruit de la lògica capitalista i neoliberal que impera a la major part de la Terra. Si la pel·lícula i el relat de la muntanya dels roures ens venia a dir que hi ha un moment que les tradicions, sobretot si són cruels i anacròniques, convé canviar-les pel bé de la comunitat; la pandèmia del coronavirus només ens diu que la societat i els seus dirigents continuen sent igual de cruels que en el passat però ens ha estat arravatat el consol de la tradició que havia de dignificar el nostre sacrifici. És aquí on apareix l’absurd. L’anciana de «La balada del Narayama» es lleva d’enmig perquè es pensa que ja no és útil a la societat i elimina d’aquesta manera una boca a la qual alimentar en temps de fam i escassetat. La pel·lícula va guanyar la Gran Palma d’Or al Festival Internacional de Cinema de Canes 1983. Existeix igualment una versió anterior de l’any 1958 que va ser dirigida per Keisuke Kinoshita. Ambdues pel·lícules i el llibre, publicat en català l’any 1984 per l’editorial Proa amb una excel·lent traducció d’Albert Badia, són molt recomanables. Encara que la història és una recreació literària està farcida de cançons que tenen a veure amb el menjar, el conreu, les relacions de la gent, les festes, la pujada a la muntanya i, a pesar de la crueltat, dolor i malícia inherent, està narrada amb una gran força, humanitat i dolçor: «Ja era gairebé a la meitat del Narayama, quan alguna cosa de color blanc es reflectí en els seus ulls, s’aturà i mirà davant seu. Enmig dels roures, dansava una pols blanca. Era la neu».

La vellesa s’ha relacionat tradicionalment amb la blancor dels cabells característics dels ancians. A les regions muntanyenques, aquesta blancor la tenen més a prop mitjançant la neu. A les nostres regions mediterrànies de peu pla més aviat la tenim present gràcies a la calç. A «La balada del Narayama», a més de relacionar-la amb la neu també ho fa amb les dents que es va arrencant l’anciana amb una pedra. Jo relacion la vellesa amb la saviesa. Respectem els nostres ancians i no els tractem amb paternalisme -ahir dia dos van obtenir el permís de sortir al carrer-; o, dit d’una altra manera, no els carreguem a becoll i els duguem a la muntanya del Narayama.

BECOLL. La part posterior del coll a Menorca. Bescoll. A becoll: eixancat damunt el coll i les espatlles d’un altre