Torna a passar la gent, i els fillets, i els joves, per davant de casa. Es senten les seves veus i rialles, i també sembla que la primavera riu, empesa per aquesta caloreta que ens acosta a l’estiu. El període de letargia va finint i la gent pren el carrer, com redescobrin-lo, i amb la il·lusió renovada de la vida compartida. En aquesta reconquesta de l’espai exterior, els cotxes han quedat, de sobte, relegats a un reducte mínim i fins i tot són mirats amb estranyesa quan s’albiren pels carrers del poble, que han estat ocupats per vianants despreocupats amb la no presència de vehicles.
A Alaior (i per alguna cosa en tenim la fama), la gent passeja tranquil·lament pel mig dels carrers, parlen amb uns i altres des de la distància que imposa la prudència, ens saludem i comentem la situació, tants dies suportada en el confinament de la llar. Aquestes estones de passeig resulten tonificants, una alenada d’aire fresc, una porta oberta al bon temps que ens ha rebut amb tota l’esplendor d’una natura exuberant i desitjada.
Hi ha veus que ens alerten de la fragilitat del moment i la nostra retrobada semillibertat, i que ens posen a l’aguait. Però l’alegria es respira a cada vorera, a cada conversa de veïns, a cada portal obert per observar la vida de fora. Cal i caldrà que actuem amb tota la prudència. Però és tan bonic!
Em demano fins quan serem capaços de conservar aquest esperit; aquesta comunió que ara se’ns ofereix; aquesta pau en la quietud de la ciutat i la desacceleració de la vida. Algun pòsit ens podria quedar de tot aquest malson que encara ens ocupa, no...?
