Pedraules

Garnar (480)

|

Valorar:

El primer diumenge de maig vaig agafar la garnera d’espart i em vaig posar a garnar les escales dels tres xalets i del soterrani de Cala Galdana. No les havíem escombrat des de finals de l’estiu i estaven cobertes de branquetes i fulles de tot tipus; sobretot d’alzina i de les diferents plantes que hi ha sembrades als jardins. Com que els xalets estan construïts aprofitant un coster, vaig començar a escombrar de dalt a baix. Mentre ho anava fent em vaig posar a pensar, com faig de manera natural i espontània cada vegada que camín o realitz una activitat mecànica. Em va venir al cap tot d’una l’excel·lent recull de relats de Jordi Llavina «Ningú ha escombrat les fulles». A més d’un poeta de dalt de tot, l’escriptor de Gelida també és un narrador curós amb obres molt recomanables i que perduraran en el temps. Domina la prosa i la poesia. És un escriptor complet.

Ningú no havia escombrat les fulles, com he dit, i era hora que qualcú ho fes abans que arribés l’estiu que, si no vaig errat i aquesta cruel i dolorosa pandèmia no ha capgirat les estacions, serà pels volts de Sant Joan, d’aquest Sant Joan sense cavalls, quan comenci a florir o hagi florit l’olorosa camamil·la.

Una característica de les garneres d’espart, com la meva comprada l’any passat a la Cooperativa de Pagesos de Ferreries, és que, per molt bona que sigui, i la meva ho és, va perdent brins a cada passada. Així que, a més de les fulles i branquetes, també empenyia dins la pala un bri d’aquesta cabellera daurada que és la fulla d’espart assecada. Garnava i recollia la fullaraca amb la pala. És una analogia del que ens està passant. Una imatge visual paral·lela que no és meva. Francesc Torres, el gran artista de nacionalitat nord-americana i espanyola i abast artístic internacional que va fer donació d’unes valuoses obres al Consell Insular que havien estat exposades al Museu de Menorca i al Roser de Ciutadella dins la magnífica exposició col·lectiva Petra, la millor d’art contemporani celebrada mai a Menorca, ho ha condensat en una bella peça consistent en una pala de xemeneia i dotzenes de figuretes blanques recollides i amuntegades d’aquestes que es fan servir en les maquetes d’arquitectura. Formant un caramull. Feu-ne la interpretació de la incisiva i plàstica peça que en vulgueu fer que jo no la faré. Estic garnant. Estic escombrant les fulles. Davall de les fulles apareixen cucs allà on la terra s’ha acumulat i, sobretot, escarabats. De quina espècie són? I, encara més primordial, amb quin nom han estat batejats pels humans? Amb tota seguretat estan exposats i han estat etiquetats pels germans Carreres a l’extraordinari i meritori Museu de Ciències Naturals de Binissuès. No hi puc anar per culpa del confinament però puc viatjar-hi virtualment gràcies a Internet. Escarabat pudent (Blaps lusitanica)? No ho sé del cert. Existeixen més de 350.000 espècies descrites d’escarabats. Aquests que apareixen davall de les fulles són allargats i negres com la preciosa cabellera d’un cap indi. El meu nadiu americà de ficció preferit és Chief Bromden, el personatge secundari de la meravellosa novel·la de Ken Kesey «Algú va volar sobre el niu del cucut». Novel·la de culte, encara es va tornar més mítica després de la inoblidable pel·lícula de Milos Forman estrenada l’any 1975 i que va comptar amb una interpretació formidable, i també histriònica, de Jack Nicholson. El gegantí pacient de la clínica psiquiàtrica capaç d’arrabassar amb la sola força dels seus braços una pesada font d’aigua subjectada amb perns al terra es refugia rere una garnera. A pesar de la seva alçada i corpulència passa desapercebut gràcies a un objecte domèstic com és l’escombra que també té el seu cantó malèfic gràcies a les bruixes que, ha estat dit encara que jo mai no ho he vist, el fan servir com a al·lucinat mitjà de transport.

S’alçarà el vent. Els arbres de muda constant es desprendran de forma peresosa de les fulles mortes o sobreres. Qui és capaç d’entrar en la naturalesa vegetal d’un arbre, en la seva ment? Les escales es tornaran a omplir de fulles que s’aniran assecant damunt els replans i els escalons. És de bojos garnar les escales. És com garnar l’arena del desert. Encara que no entengui el meu comportament d’aquest primer diumenge de maig, estic tranquil. La feina mecànica de garnar m’ha permès pensar. O, tot el contrari, m’ha permès deixar la ment en blanc. A vegades convé. Sobretot en aquest temps de pandèmia. Canten els ocells. Reconec el cant poc habitual d’un tallarol de casquet, una diminuta au migrant de cant aflautat que aquí coneixem com a busqueret foraster. També l’estornell negre diu la seva mentre vaig garnant encara que es confon amb la merla que, per aquests encontorns, és anomenat tord negre. El parrupeig de la tórtora turca és constant. El tudó és més silenciós encara que més feixuc. He acabat la feina. Milers de fulles que han acabat dins el contenidor de compostatge. Em dutxaré, encetaré una cervesa i engegaré l’ordinador. De cop entenc el meu comportament d’aquest primer diumenge de mes. Avui, m’ho recorden els centenars d’homenatges a les xarxes socials que també havia vist durant el matí, és el Dia de la Mare. Na Rosario sempre ens ho recordava als fills des que l’any 1974 tenim els xalets. Heu de garnar les fulles. Fan brut i deixat. Era una discussió constant. És una feina de bojos. Tornarà a fer vent i els arbres tornaran a amollar les fulles. Vivim en un entorn natural. Les fulles no són brossa, no són fems. Heu d’escombrar les fulles. Ningú ha escombrat les fulles. He sentit la veu. Dolça. Com si s’hagués servit del cant dels ocells per transmetre-la i hagués estat escrita de manera efímera damunt els pètals vermells de les roses. Ningú ha escombrat les fulles. Que potent és l’inconscient! Quin poder que té! Ma mare no era gaire ramellera. Amb una excepció. Els rosers. Sempre els tenia preciosos. A la petita, sense l’obligació de la tradició dels noms familiars, la van anomenar Roser. Enguany no s’ha pogut celebrar Sant Jordi al carrer. S’ha celebrat, a Menorca, a redossa. Aliens a aquestes foteses humanes, els rosers han florit igualment. Hem anat collint les roses abans que s’obrissin del tot. Una rosa és una rosa. Amb una excepció. L’olor. Déu meu. Les roses que compr cada any per Sant Jordi a Barcelona són precioses però no fan olor. O no fan l’olor que fan les roses salvatges, les roses de jardí que va sembrar i va cuidar durant tants d’anys na Rosario.

Garnar significa agranar (amb desaparició de la lletra inicial i desplaçament de la vocal i la consonant). Recollir i tirar cap endavant amb una granera qualque cosa. El substantiu -garnera- i les diferents formes verbals són d’ús molt freqüent a Menorca i han substituït el verb normatiu i els seus derivats relacionats amb escombrar.