Flor de sofre

Per superar el diàleg de sords

| |

Valorar:

Miquel Camps, coordinador del GOB, a qui aprecio molt per les seves inquietuds i sensibilitat, en el seu darrer interessant (com tots) article publicat en el MENORCA el passat dia 4 d’aquest mes, assenyalava textualment «en un procés de diàleg és bo evitar la catalogació prèvia de l’altre interlocutor». No hi puc estar més d’acord, però així mateix jo afegiria: sense llençar per la borda la pròpia tradició intel·lectual i ideològica en el que un s’insereix. No és només Miquel Camps sinó molts altres articulistes que, per l’actitud crítica que prenen davant l’economia i la societat, és evident que són d’«esquerres» que fan mil esforços per no ser «catalogats» amb la intenció de ser més llegits pels qui són d’una altra corda o poden tenir la paella, sigui quina sigui, pel mànec. Així, un denominador comú de tots aquests articulistes és no emprar per res el concepte «capitalisme».

Per suposat que és lloable sempre mantenir la mà estesa i ser tolerant, però el pot del sucre de la tolerància és reconèixer d’entrada, com va posar l’accent moltes vegades Isaiah Berlin, que tots mantenim valors morals, socials i polítics que xoquen entre si i que arriben a ser a més irreconciliables. El món del ple acord és utòpic perquè és conceptualment incoherent i inimaginable per principi. Sempre hi ha que elegir per dolorós que arribi a ser. Ser tolerant és reconèixer açò, com acceptar que o s’és just o s’és compassiu perquè els dos valors són com l’oli i l’aigua.

Aquest gran esforç per «no ser catalogat», fent tot el possible per no mostrar el llautó (i açò va tant per les esquerres com per les dretes), condueix a dos problemes grossos que penso no compensen el gest. El primer és que es llença la pròpia rica tradició cultural en el sentit més ample del terme per la borda i el segon és que enterboleix i aprima, per no dir dificulta, paradoxalment el diàleg amb la gent de la teva pròpia tradició. Perquè se m’entengui de manera diàfana: a un cristià se li passarà pel cap fer circumloquis per tal de no esmentar els Evangelis?

Ser escoltat pel poder és força difícil perquè, com va dir, Karl W. Deutsch, el poder és la capacitat de negar-se a aprendre. D’aquí la necessitat que té la democràcia d’habilitar de manera continuada contrapoders. És ben segur que és aquest exercici del poder sense control el que ha fet que a Espanya hi hagi tanta incultura general i molt particularment ideològica. Els programes educatius primaris i de batxillerat, dissenyats des dels diferents poders dels partits que s’han alternat aquests darrers quaranta anys en el Govern, han fracassat estrepitosament, per no dir una altra cosa, a l’hora d’educar, mostrant el naixement i desenvolupament de totes les ideologies polítiques des del segle XIX fins ara. D’aquí que no és que la gent no sàpiga res de la història del PSOE, del PCE o del PP, que encara pot passar, és que no té ni una idea bàsica de la cultura i història de cap ideologia, ni del conservadorisme, ni del liberalisme i ni del socialisme, i molt menys de tots les seus mestres intel·lectuals fundadors i corrents. La gent va llençant etiquetes i insultant-se sense saber res de res.

És aquesta oceànica incultura ideològica i històrica la que explica una tronada discussió que em vaig trobar per Internet. Una persona, suposo que per allò de la música de campanes de «nacionalsocialista», va defensar que el Partit Nazi d’Adolf Hitler, el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany, era socialista i en consideració a les atrocitats del règim, fent una regla de tres, deia pestes del socialisme. Per res sabia que el Partit Nazi de manera expressa no tant sols condemnava el marxisme, com a tradició de pensament, sinó que combatia el que llavors era la seva concreció material, el comunisme soviètic. Per suposat, tampoc res sabia que de manera expressa es fundava el nazisme en el racisme i en el darwinisme social, que és el fa entenedor el genocidi que va perpetrar contra el poble jueu però també contra l’eslau en la II Guerra Mundial.

Per superar els diàlegs de sords és imprescindible, primer, que hi hagi bona predisposició, però també, en segon lloc, una cultura compartida, saber de l’altre i dels seus valors. Quan açò es dona, no hi ha por, el profitós debat ve donat per ell sol sense necessitar d’amagar res.