Aquesta emergència sanitària provocada per la covid-19 està contínuament deixant al descobert fissures que en una societat del ‘primer món’, com la nostra, no hi haurien de tenir cabuda. A part de l’evident manca de personal sanitari, d’unitats d’UCI, de maquinària sanitària suficient i de places hospitalàries públiques que la greu crisi ha posat de manifest a tot arreu, i en especial a algunes comunitats autònomes que han sofert un progressiu procés de privatització de la sanitat en els darrers 30 anys, aquests darrers dies ha esclatat una altra qüestió mai resolta i llargament demandada pels agents socials: la conciliació real de la vida laboral i familiar.
El debat ha ressorgit arran del tancament dels centres educatius a causa de la pandèmia i la possible (i esper que gens probable) reobertura a partir de la fase 2 per a infants de 0-6 anys, els progenitors dels quals puguin demostrar que no tenen amb qui deixar el seu fill o filla durant la seva jornada laboral. Un altre cop l’escola és tractada com a pàrquing. Un altre cop el sistema productiu i el teixit empresarial es desentén de la conciliació real i l’escola és, únicament, a qui es pretén encomanar la funció assistencial. A més a més que resulta un autèntic disbarat pretendre que infants de 0 a 6 anys mantindran les distàncies de seguretat i deixaran de fer tot el que els és propi, és a dir, fer d’infants, què passa amb els de 7, 8, 9, 10 anys? Es poden gestionar solets? O és que si surten tots podem provocar un altre col·lapse sanitari...?
El problema real és que la conciliació no s’ha abordat mai seriosament en aquest país i ara posem pegats empesos per una situació extrema. Així no es fan les coses. Així, no!
