Tot va començar fa poc més de dos mesos, quan la nit era encara llarga, el fred ens feia estar a casa i la perspectiva del confinament i estat d’alarma no era tan extensa com ho ha acabat sent. Vaig sortir un fosquet a la finestra, micròfon en mà i una cançó als llavis, sense saber si algú, darrere dels vidres tancats, escoltaria alguna de les notes llençades al buit.
I sí! Cada dia, durant tot aquest temps, els veïns i jo hem estat fidels a la cita de les 19:12. Moltes músiques, diverses, ens han fet costat i han acompanyat aquests dies estranys de recolliment. Pel que fa a mi, ha suposat un al·licient diari cercar cançons, acompanyaments, assajar-les, deixar-ne constància en un vídeo, compartir-lo a la xarxa i amb la gent estimada, rebre els seus comentaris... Rebre suggeriments i peticions de cançons; comptar amb la col·laboració de músics amics que m’han enviat, amb enregistraments casolans, acompanyaments musicals. Saber també que molta altra gent del poble o de més enllà seguia la proposta (desvestida de tota seriositat) i que podia contribuir una miqueta a fer passar les hores.
A mesura que avançaven els dies i la primavera s’imposava, ens vam anar veient les cares des de les finestres i terrats, i el reconeixement diari, saber que tots estàvem bé, que estiràvem la situació cap endavant, el compartir riures i converses, va esdevenir el veritablement important d’aquest petit divertiment crepuscular. Vist en perspectiva, sembla que faci una eternitat des d’aquell primer dia a la finestra... i ja us enyoro! Una juguesca, aquesta, que guardaré sempre dins el cor. Gràcies per ser-hi!
