Pedraules

Pàssera (482)

|

Valorar:

Avui, dia dinou de maig a les onze del matí, he vist una merla blava, una pàssera. Estava posada damunt una de les barres que aguanten la tanca de ferro que delimita el tancat que hi ha quan s’acaba el carrer de la urbanització La Serpentona; aquell que corre paral·lel al riu del barranc d’Algendar. En aquest tancat a vegades m’hi he trobat vaques amb esquelles penjades i eugues acompanyades de poltres. És un indret polit, amb un ambient aquàtic i, a la vegada, descuidat. Canals encara plens d’aigua gràcies a les pluges de principis de maig, canyaferles tombades pel vent i per la fragilitat del terreny argilós, batzers en flor, plantes variades que som incapaç d’identificar i ocells salvatges que conviuen amb un immens gall que corre per aquells encontorns gràcies a un propietari, o per culpa d’un propietari, que no el va voler sacrificar després d’anys de fer la seva funció de semental i de missatger solar. A l’est, com si tapessin la bella ciutat de Ciutadella, tallen la visió immenses parets de marès groc menjat pel llebeig i per les aigües corrents que han excavat coves inaccessibles i forats a una alçada considerable on hi niuen les aus rapinyaires. Des de la distància, cercant amb la mirada on s’ha tornat a posar la merla blava, puc distingir xoriguers fregant amb les ungles de les urpes el penyal saulós i sent engolits posteriorment per un forat fosc on, deduesc, hi deuen tenir el niu amb els ous o els pollets. Durant la caminada per la banda de Ferreries ja no veuré més la pàssera o mèrlera blava que devia ser un mascle pel seu plomatge d’un cel intens. Encara que sigui un animal esquiu i, per tant, difícil de veure, puc recordar haver contemplat fa anys el seu niu amb pollets a mig plomar al nord, en un enfony de les agulles de Pregonda, a uns poc metres de l’aigua, pocs, en concret a la primera cala venint de Binimel·là. Llavors es va mostrar ximple perquè defensava el niu i havia d’alimentar la seva prole i, sense cap afany d’importunar-la, vaig poder distingir amb claredat des de l’arena vermellosa, com torrada pel sol, els colors distints de la femella i del mascle. Aquest tord té un aspecte general més rabassut que el tord negre i la resta de tords, amb la coa curta i el bec molt robust i relativament llarg.

El mascle és de color gris blavós fosc, més blau a l’època nupcial, sense cap casta de taca al carpó; la femella és més grisa i poc blava, amb la cua negrosa. Sens cap dubte, la merla blava divisada des de la distància aquest mes de maig era un mascle i segur que tenia el niu a les roques de marès o en una d’aquestes construccions humanes que servien per canalitzar l’aigua del barranc abans de l’aparició i el domini absolut de les màquines. És un ocell que penetra les valls fluvials i rebutja els terrenys plans. Té costums solitaris, rarament es veu acompanyada d’altres espècimens si no és en el cas dels grups familiars. Salta molt hàbilment entre el rocam, on fàcilment s’amaga davant la presència dels depredadors, ja que és una espècie solitària, esquiva i tímida. Aquesta característiques li van donar el seu nom científic: Monticola solitarius. A Menorca no hem fet molt de cas a l’autor del nom, el suec Carl Linnaeus, convertit, gràcies al seu ennobliment pels seus mèrits com a botànic, científic, metge i zoòleg en Carl von Linné. Aquí, a Menorca, anomenam merla o mèrlera o mèl·lera a la pàssera (Monticola solitarius) i tord negre al Turdus merula que, en altres indrets i diferents idiomes amb la mateixa arrel llatina anomenen mirlo (en castellà), merlo (en italià), merla (en català) o merle (en francès).

La ciència va per una banda i, el poble, va per una altra. El poder del poble damunt el llenguatge. Se’l fa seu. Ara també és així? El poble és savi i té suficient autonomia per contradir la ciència? Crec que no. Desafortunadament. Perquè la ciència ha estat convertida en una religió i ha deixat poc espai a la cultura i a la saviesa popular. La ciència dicta. El poble acata. Aquesta rendició, per una banda lògica tenint en compte els fruits daurats donats, ha injectat ales a la ciència que ha volat sense crítica i sense contenció. Em recorda el mite del jove i impulsiu Ícar i de l’assenyat i savi Dèdal tancats dins el seu laberint. La ciència ha volat cap al sol i ens ha portat milers de meravelles i també contraprestacions. Una altra vegada Faust. Com el personatge de Goethe que ven la seva ànima al diable nosaltres ens hem venut l’ànima a la ciència. Vivim bé. Viatjam ràpid. Consumim productes de tot el món com si la Terra s’hagués convertit en un immens paradís bíblic. Ha augmentat l’esperança de vida. Hem menjat els fruits de l’arbre de la ciència del bé i del mal i hem estat castigats amb l’expulsió del paradís terrenal, o sigui, amb el canvi climàtic. Han aparegut pandèmies, el planeta es desertitza, la capa d’ozó augmenta, es fonen els casquets polars i augmenta el nivell de l’aigua i el mar sepulta illes tropicals. La ciència s’ha convertit en causant del problema i s’ha erigit en la solució. És una característica de les religions. Són la causa i la solució. El naixement i la mort. El premi i el càstig. La religió tecnològica i científica és més perillosa que qualsevol altra religió convencional. Ho diu molt encertadament Yuval Noah Harari al seu esplèndid llibre «Sàpiens. Una breu història de la humanitat». La religió capitalista és la primera religió de la història en la qual els seus creients no s’han d’esforçar per seguir els seus preceptes. Els compleixen entusiàsticament. No mataràs substituït per mataràs (en guerres, impedint rescats d’immigrants enmig de la mar...). No robaràs substituït per robaràs (a través dels bancs o espolis fiscals...). No acumularàs béns de de manera gratuïta substituït per acumularàs béns de manera gratuïta (desigualtat entre rics i pobres arribant a nivells rècord...). No destruiràs el planeta substituït per destruiràs el planeta (la capa d’ozó, el desgel dels pols...).

La merla blava, la pàssera, mentrestant es manté aliena al nostre drama i viu al dia. Ha de cercar menjar, no s’ha de deixar atrapar per un depredador, ha d’alimentar les seves cries. Formes senzilles de vida. Aquesta és la solució? La solució de la pàssera? La solució de la merla blava? Hi ha analistes que diuen que sí. Retorn a la vida senzilla practicada pels nostres avantpassats. Retorn a allò local. Contenció amb el consum per tal de no arrasar el planeta. Ho farem? Rectificarem? Ícar no va poder aprendre la lliçó. L’aprendrem nosaltres? M’assalten poques esperances. Ens hem acostumat a surfejar damunt la frenètica onada del progrés i ens costarà canviar de modalitat esportiva. Mentrestant, la merla blava, la pàssera, fa la seva vida.