De rebot

La cicatriu

|

Valorar:

No cal anar a Eivissa encara que prest ens deixin volar entre illes. N’hi ha prou amb el Google Earth per veure-hi el xap i el nyap que va suposar la construcció de l’autopista que travessa l’illa de Sant Antoni a Vila i d’allà a l’aeroport. És sabut que el poder de vegades té el cor de pedra i la cara de ciment, i el desficaci d’asfalt és ja una immensa nafra al cor de la Pitiüsa. També les mentides s’han fet evidents. Què hi ha de les promeses: seguretat, modernitat, respecte al paisatge...?

Fou durant els mesos de maig i juny del 2006, amb el PP al govern autonòmic i al Consell d’Eivissa. Un moviment ciutadà com mai no s’havia vist en aquella latitud va confrontar-se als mecanismes repressors d’un sistema sense escrúpols. Els requisits legals poc importaven als executors dels interessos del cacicat pitiús, que tenien urgència d’arrasar finques i habitatges (deixant, però, l’il·lògic desviament que salvava Zumos Matutes a desgrat de Ca na Palleva i can Malalt). S’incompliren normes de procediment, lleis de patrimoni, d’expropiació i mediambientals; es vulneraren drets de ciutadania. Les excavadores arrambaren amb tot sense esperar papers. El govern espanyol, del PSOE, hi envià antiavalots i la mateixa Guàrdia Civil escoltà les màquines i facilità tropells contra propietats i contra la resistència no violenta dels ‘antiautopista’. Els protagonistes tenen noms propis i els fa evidents Santiago Miró, periodista autor del memorable «Caciquismo y corrupción en las Islas» (1978), en un llibre que publica Documenta Balear: «La cicatriz. Ibiza: negro sobre verde» (2020).

En col·locar aquesta nova tessel·la al mosaic de corrupcions del regne borbònic nostrat, Miró acompleix un compromís professional: facilitar l’observació del present a la llum de la història, ni que sigui tan recent com aquesta. La seva aportació permet que els fets no es puguin alterar o esborrar a discreció. Uns fets dels quals avui poc se’n parla encara que els deutes acumulats per aquella follia megalòmana del president Matas i els seus (alguns passats per garjola) gravin cada any els pressuposts de les nostres institucions públiques fins déu sap quan.

La victòria definitiva dels caraforrades seria deixar sepultar davall l’asfalt la memòria d’allò que va succeir. Atenguem les paraules, poc ortodoxes, de Josep Fontana: Si la situació és intolerable, s’ha de tirar endavant i s’ha de fer el que calgui. S’ha de lluitar, s’ha de desobeir. Però proposar-se objectius racionals per evitar que et fotin una hòstia.