Flor de sofre

Sortir de l'euro

| |

Valorar:

Les administracions públiques, totes, des del Govern central fins els ajuntaments, passant per les comunitats autònomes, fan el que poden amb el covid-19, però l’arbrot de la pandèmia no ens hauria de deixar perdre de vista el bosc. A hores d’ara, el maldecap més gros per tots els dirigents és com gestionar la pobresa i fins i tot la insuficiència alimentària de moltes famílies. Per tant, hauria de ser hora que tant els quadres dels partits polítics com tota la societat civil, tothom en definitiva, ens demanéssim com és possible que un percentatge elevadíssim de persones no han tingut, no tenen, prou estalvis per fer front a dos mesos imprevistos.

Molts, i més del que ens pensem de les esquerres, tal és la confusió sobre que és ser d’esquerres o de dretes en aquest moment, respondran amb sermons moralistes. Que la gent estira més el braç que la màniga, que no hi ha cultura financera, que molts individus en els darrers anys no s’han «reiventat»... És a dir, lluny de ser compassius, intentar explicar els motius pels quals es troben en aquesta situació centenars de milers de persones, encara posaran més plom psicològic a les seves carregades espatlles.

Des de l’època medieval com a mínim, les societats europees, davant el que creien ruptura dels pactes en els seus si, han respost amb contestacions rebels per reparar les injustícies. Ara bé, va ser en el segle XIX quan de la mà de pensadors es va començar a estudiar què passava en les societats. Així van néixer les ideologies i les ciències socials i malgrat el temps transcorregut, tant unes com les altres, encara estan donant voltes sobre els mateixos problemes entre nosaltres. Políticament som fills del segle XIX. És a dir, que a més de malestar moral, avui els moviments d’esquerra compten o haurien de comptar amb els estudis que cerquen dades socials, les contrasten i analitzen i posen sobre la taula els seus resultats perquè després els dirigents actuïn en conseqüència.

Quan hi ha tanta gent que està a l’atur o viu encadenant contractes temporals, amb salaris baixos i que en els darrers anys no han fet més que devaluar-se; quan les empreses que neixen duren un promig de cinc o sis anys perquè no poden treure el cap; quan no hi ha inversions productives; quan molts joves han de compartir pis perquè és impossible accedir a preus raonables a vivendes de lloguer o de compra; quan el malestar és tan evident i palpable que els diputats arriben a l’insult com a únic argument, vol dir que hi ha un problema estructural molt gros, que no cal a badar i que el mal requerirà a més grans remeis. I ja tenim investigacions socials que tenen diagnòstics.

A Espanya tenim un greu problema, un problema doble però que en realitat es redueix a un. És el següent. És impossible la recuperació sense tornar a tenir sobirania monetària i saltar l’austeritat. Ja hi ha estudis contrastats, els dels professors Wolfgang Streeck, Costas Lapavitsas, Eric Toussaint i William Mitchell, per citar els més importants, que així ho assenyalen. Cal que ens traguem de sobre la camisa de força que és l’euro. Hauríem de sortir de la zona euro quan abans perquè tard o d’hora s’arribarà a fer i com més tard es faci pitjor serà. La recuperació de la moneda pròpia, donat que ja té prous estudis per poder-ho fer, es podria fer sense problemes. Així mateix, convindria pactar nous acords amb la Unió Europea.es.

Ara bé, ni les nostres dretes ni les nostres esquerres estan disposades a fer-ho, cadascuna per motius diferents. Les dretes perquè tenen en el seu si una minoria social que n’ha sortit beneficiada de la liberalització que ha propiciat l’euro. Les esquerres perquè pensen que la Unió Europea és una àncora que assegura la democràcia a Espanya, democràcia encara no acceptada per la dreta espanyola, com cada dia es posa més de manifest pels insults i sortides de to dels seus portaveus, com Cayetana Álvarez de Toledo, Santiago Abascal i Inés Arrimadas. Però l’esquerra està ben equivocada si es pensa que si venen mal dades serà la UE qui traurà de l’enfanga a la democràcia espanyola.

Si l’actual Govern vol sortir airós de la situació no té cap més remei que, amb l’ajuda dels seus partits, empoderar tot el possible el màxim d’espanyols (que poden incloure perfectament els petits empresaris, pagesos i autònoms, també grans perdedors de trenta anys de liberalització) per fer una sortida pactada de l’euro i obligar a la dreta espanyola a pactar un nou contracte social.