Un dels exercicis escolars que aquests dies hem fet a casa consisteix a situar ciutats a un mapa del món. Treure un deu és difícil i no només pels dubtes a l’hora de situar la capital d’un país amb tan poca tradició futbolística com és Malawi. Succeeix que el dit és massa gruixat per a la precisió que demana la tablet i ocupa regions senceres.
El càsting de fases ha tingut amb Menorca el mateix problema del dit. Les dues negatives acumulades a accelerar la desescalada de l’Illa ens han privat de dues setmanes de nova vella normalitat, que no haguessin resolt cap problema nuclear de cop, però sí ens haurien aportat una mica d’oxigen i una distinció com a destí amb publicitat gratuïta diària als mitjans. No s’ha de caure en el victimisme absurd de proclamar que Salvador Illa, que amb aquest nom ja li val, ens té mania, ens vol mal. El problema és que quan Sanitat posa el dit a la pantalla per ubicar la Menorca dels dos malalts i les tres setmanes sense contagis, mitja empremta dactilar li queda entre Manacor i Capdepera, i ampliar la imatge per afinar és massa feina per a qui està massa ocupant canviant constantment normes, criteris sobre la mascareta i xifres de víctimes.
Com dic sovint, som massa poca cosa, en mans d’un Govern massa de Mallorca, com ho demostra també el nou decret de rústic que aplica el mateix remei a una illa que està en una precària fase 0 de protecció del paisatge i a una altra ja sana i vacunada, a la qual es complica ara innecessàriament la vida, amb sospites de rebrots judicials i el mosqueig asimptomàtic de dirigents insulars d’esquerres. Davant tanta insignificança, alguna vegada s’haurien d’escoltar aquí en veu alta paraules gruixades amb el dit (índex) aixecat, i per açò el comunicat que un esperava ahir del Consell era un ben contundent per exigir amb fermesa un tracte diferent i just des de Madrid i, ja que hi érem, de Palma. L’anunci que les festes serien peculiars enguany ja el teníem tots més o manco clar.
