Flor de sofre

L’ingrés mínim vital

| |

Valorar:

Vagi d’entrada que sóc del parer que, donades les circumstàncies excepcionals que vivim, essent la gran pobresa tan estesa i profunda, com a mesura d’urgència no em sembla malament l’ingrés mínim vital (IMV) que es va aprovar tot just fa dos dies. Ara bé, aquesta ajuda extraordinària, que només servirà per garantir a molt estirar la seguretat alimentària de les famílies més desvalgudes, no hauria de servir per tapar dues qüestions; una que interpel·la als que ens situem dins l’esquerra, i una altra, a tots, siguin de dretes o d’esquerres. La primera, com considerar aquesta política dins la tradició dels valors del pensament de l’esquerra? El segon, ja que un gruix molt important de la pobresa ja té anys i no és gens nova, no caldria cercar les raons estructurals que l’expliquen per veure si no és a les arrels del problema que s’ha d’anar?

Les lluites obreres i el pensament de les esquerres del segle XIX i gran part del XX es van fixar en l’explotació del treball i les seves cadenes horàries, les jornades de feina que s’allargaven de manera infinita davant màquines. Recordem que el Govern espanyol va establir la jornada laboral de vuit hores després que Barcelona quedés paralitzada setmanes pels treballadors en vaga de l’empresa La Canadenca. Els humanistes crítics així mateix van posar l’accent que el viure per treballar escapçava les capacitats artístiques i creatives dels treballadors, quan precisament és la capacitat que tenen els humans per fer i gaudir de l’art el que diferència els humans dels animals. Ara bé, també partien de la premissa que la participació en el treball segueix essent un aspecte fonamental per a la nostra identitat i independència i que l’atur permanent segueix essent la causa principal de l’exclusió social. És a dir, la lluita era pel malbaratament de les vides, tant pel costat de l’explotació com de l’atur. Separaven la forma específica que pren l’organització del treball sota formes capitalistes del sentit intrínsec que té el treball per a les persones. Aquesta reformulació es feia tenint en contra les percepcions morals conservadores sobre les virtuts del treball i l’estigmatització de l’oci. L’esquerra fins fa ben poc lluitava pel treball estable amb sous decents i dret a prestacions sanitàries i pensions perquè considerava que comporta importants beneficis tant pels individus com pel conjunt de tota la societat.

Però, de fa uns pocs anys analistes progressistes han anat defensant la introducció d’una renda bàsica garantida (RBG), que va molt més enllà de l’ingrés mínim vital, com l’instrument fonamental per lluitar contra la pobresa. Posen èmfasi en el fet que existeix actualment una falta d’alternatives laborals a disposició de la ciutadania, per la qual cosa la concessió d’una RGB amb una quantia suficient per viure és el mitjà més directe per tallar la inseguretat. Curiosament, Espanya té comparativament parlant respecte altres països un gruix important d’economistes progressistes que en són ferms teòrics i defensors.

No m’ha vingut gens de nou que l’IMV hagi estat aprovat en el Congrés dels Diputats per una ampla majoria, com tampoc no és estrany que hi hagi tants experts a l’estat en la RBG. És el resultat d’haver assumit de manera plena el supòsit neoliberal que els governs estan constrets financerament i que cal deixar fer a les forces del mercat perquè són ells qui manen i no hi ha alternativa. És a dir, no es pensa o no es vol pensar que els governs podrien ser expansius proporcionant llocs de feina, contractant i donant directament treball garantit, entre moltes altres mesures que es podrien aplicar.

Però, és clar, voler recuperar la iniciativa governamental en política econòmica és tirar amb bala contra la Unió Europea i la seva oligarquia de banquers i tecnòcrates neoliberals, la qual imposa la camisa de força de l’austeritat a l’Europa mediterrània amb la creença, cega davant l’evidència del seu propi fracàs, que la prosperitat està a tocar mercès al lliure mercat. No ens enganyem. Tindrem pobresa mentre no recuperem la plena sobirania.