Ensoldemà de passar Menorca a la fase 2, a finals de maig, molts menorquins vam fer la primera calamuada. Quina paraula més polida! En un sentit eufònic i també en el sentit semàntic: diu exactament el que significa. Anar a una cala i mullar-te. De cala i de mullar-te. Calamullar. Paraula que, els menorquins, per l’efecte històric de la iodització, convertim en el llenguatge oral en calamuar. La paraula i l’acció que representa, no té cap connotació èpica. De fet, la majoria de menorquins, amb excepcions com ara na Tita Llorens, no hem estat ni serem mai grans nedadors. Aquestes illenques poderoses, i també aquests illencs poderosos, neden. Les persones com jo calamuam i anam fent unes poques braçades fins a les boes o, com aquell personatge de dibuixos animats, i en sentit figurat, fins a l’infinit i més enllà. Antigament era costum travessar Cala Galdana d’una punta a l’altra com si es travessés el radi de l’infinit. Ara amb tantes balises, velers, iots, llaüts, llanxes, piragües, planxes de surf o de paddle surf o velomars sortint o entrant, a més d’altres nedadors, es fa més difícil practicar o assolir aquesta proesa domèstica i relativament antiga. Ara hi ha grans nedadores i nedadors de Menorca que competeixen a nivell nacional o que fan formidables gestes i uneixen amb les seves braçades les nostres illes balears. També hi ha gent corrent que neda tot l’any. Faci fred o calor, plogui o nevi -és una manera de parlar perquè per aquestes llars no neva gaire-, faci vent o la mar estigui encalmada, neden dia sí i dia també. O fan una calamuada. O caminen descalços per la vorera immunes al perill de trepitjar un peix aranya enterrat a l’arena. Jo som de terra endins, de set quilòmetres de la costa. D’al·lot, a més a més, ens van posar models impossibles d’assolir. El més impactant Johnny Weissmuller, el millor Tarzan de la història. A veure què en diu la Viquipèdia. Se’n deu recordar? «Johnny Weissmuller (Freidorf, 2 de juny de 1904–Acapulco,20 de generde1984), nascut com a János Weißmüller, a Timişoara, llavors Regne d’Hongria, Imperi austrohongarès, fou un esportista i actor estatunidenc d’origen hongarès i ascendència alemanya. Va ser un dels millors nedadors a escala mundial durant la dècada de 1920, guanyant cinc medalles d’or olímpiques i una de bronze en waterpolo. Va conquerir 52 campionats nacionals nord-americans i va establir un total de 67 rècords mundials. Després de la carrera com a nedador, es va convertir en el sisè actor a encarnar a Tarzan, paper que va interpretar en 12 pel·lícules.»
Diuen els rumors que al final de la seva vida es va tornar boig i emulava el característic crit de Tarzan pels passadissos del psiquiàtric on va acabar internat. Escopia a la resta de pacients mentre es passejava amb la típica bata de malalt que deixa el cul a l’aire quan, uns anys abans, s’havia passejat per les piscines olímpiques amb un banyador o, per les pantalles dels cinemes, amb unes pells molt ben confeccionades de color fosc i descalç. La preocupació de la seva quarta dona va ser que ningú no el fotografiés en el lamentable estat que exhibia al centre de malalties mentals. Ho va aconseguir. La imatge que en tenim, en blanc i negre açò sí, és el d’un home guapo, musculós, fornit, amb un pit ample com una cala i alt com la majoria de nedadors; feia més d’un metre noranta. Esquifits, baixets... No, no ens va empènyer el seu modèlic exemple a la natació. Més aviat, ens va estimular el paper que representava com a rei de la selva cap a la vida lliure i salvatge que ara, després de la tragèdia de la covid-19, està retornant, esperem que per quedar-se. Si, com a model de nedador, no en teníem prou amb el Tarzan de Johnny Weissmuller va venir després Mark Spitz. Entre 1965 i 1972 va guanyar 7 medalles d’or olímpiques i va establir un rècord que no fou batut fins a l’any 2008 quan Michael Phelps en va guanyar una més. També estatunidenc era d’origen jueu i no era tan alt, només feia 1,83 (Michael Phelps, si no s’ha encongit, continua tenint la mateixa estatura que tenia l’actor i nedador: 1,93). Així com Johnny Weissmuller desprenia un atractiu animal, Mark Spitz s’assemblava a un bronzejat actor jueu de Hollywood.
Siguis un gran nedador com els esmentats o un simple calamuador, el plaer és similar. El contacte de l’aigua de la mar amb el cos és purificant. Pots notar els minerals de l’aigua salada entrant pels porus de la teva pell que després el sol escalfarà i tonificarà. Els banys de mar són medicinals. I ho són des del punt de vista físic i també psicològic. L’horitzó et confirma que ets petit, l’arena et fa intuir que ets un gra diminut i que formes part d’un finit arenal que és la humanitat, la franja blava i extensa de la mar et diu que existeixen perills. Els peixos t’envolten indiferents més pendents de cercar menjar i d’esquivar els atacs del corb marí i de la resta de peixos depredadors que de la teva presència desmanegada. Notes també l’absència de jerarquies. Formes part d’un tot líquid. Així com hem format part durant el confinament un sol teixit humà infecciós -jo ampliaria el concepte a un sol teixit infecciós format per tots els mamífers-, dins l’aigua marina integres una totalitat líquida que va entrant de manera sigil·losa dins del teu cos.
Tancats durant tants dies a les nostres llars, fer la primera calamuada ha estat posar de nou el cos a punt. Enguany, no obstant açò, ha resultat un plaer encara més intens. Nedes, tanques els ulls, sents el sabor de la sal a la boca i a les fosses nassals: clorur, sulfat, bromur, hidrogencarbonat, fluor, sodi, magnesi, calci, potassi, estronci, àcid bòric. A finals de maig l’aigua encara és molt freda. Som fredolec i, calamuar, ha estat més una necessitat imperiosa després del confinament que l’impuls natural de refrescar-te. Encara ens trobam en plena primavera. Als voltants del dia 21 de juny arribarà l’estiu. És una sensació doblement estranya. Necessitat de nedar o de calamuar per culpa del confinament. Nedar o calamuar abans de sentir-ne la necessitat estacional. Fer la primera calamuada s’ha convertit en un ritual iniciàtic. Les fases no les posa el govern -dilluns passat Menorca va passar oficialment a la fase 3-, ens les posam nosaltres. Amb la calamuada hem entrat en una nova fase. Hem deixat el virus enrere i encaram una nova etapa. No és l’etapa de la normalitat. És el nostre reencontre amb la naturalesa. Què farem a partir d’ara o quan recuperem la total normalitat? He pensat en els homes verds o green men, en anglès. Ens inspiraran aquestes misterioses cares vegetals que es poden veure en moltes esglésies medievals i que simbolitzaven el renaixement després de la mort? O continuarem amb els vicis de l’antiguitat com si res no hagués passat?
