Una excel·lent novel·la inèdita que tenc l’honor de llegir escrita en castellà evoca en un dels seus capítols la partida cap a l’exili del poeta Antonio Machado. De camí cap a Cotlliure, l’escriptor republicà s’hostatja amb la família a l’Hotel Majestic i després en una casa de Barcelona situada a la vora d’un edifici modernista de l’Avinguda del Tibidabo anomenat Casa Roviralta. L’autor de «Campos de Castilla» fa una interessant reflexió on mescla realitat i desig i que és fruit d’una desolada i definitiva sensació de derrota. «Esto es el final. Para los historiadores todo está claro: hemos perdido la guerra. Pero humanamente no estoy tan seguro... Quizá la hemos ganado».
Es fa difícil escriure des de la desesperació. L’escriptor necessita d’un distanciament i d’una pau interior per a poder posar llum a la realitat a través de les paraules. Antonio Machado no la tenia quan estava allotjat a l’ombra del Frare Blanc. Malauradament, els historiadors tenien raó. Antonio Machado estava ingènuament equivocat. El govern legítim espanyol republicà va perdre la guerra i, passats més de vuitanta anys, la derrota és encara més profunda, duradora i lacerant. En aquest sentit, ho endevina millor un altre escriptor, aquest turc, Orhan Pamuk, que també és citat en el llibre inèdit a través d’aquesta especulació sobre la fortuna i l’atzar: «Todo puede cambiar para siempre y para toda tu descendencia, incluso en una noche». Quan Antonio Machado reprengui el camí de l’exili amb la companyia de la seva mare, tot haurà canviat per a sempre. També tot haurà canviat en una sola nit per a la seva descendència -encara que no es coneixen descendents del poeta nascut a Sevilla i mort al Rosselló, els demòcrates ho som- a pesar que el poeta no en sigui conscient o es resisteixi a l’evidència que la seva saviesa natural acabarà focalitzant en el seu últim vers trobat en una de les seves butxaques: «Estos días azules y este sol de la infancia».
Les derrotes no són per a sempre però es poden allargar i durar centenars d’anys. Des de la finalització de la Guerra Civil, o Guerra dels Tres Anys com agrada anomenar-la l’historiador Jaume Vicens i Vives, només n’han passat vuitanta i, malauradament, la derrota s’ha d’arrossegar durant un temps encara considerable. Per revertir la situació, si és que volem revertir-la i els valors republicans i democràtics tornin a imperar, hem de començar amb el llenguatge com va provar de fer sense gaire èxit Jaume Vicens i Vives. El llenguatge precedeix les accions. La primera víctima d’una dictadura és el llenguatge. La primera missió d’una democràcia és restablir el llenguatge que la dictadura ha corromput.
S’ha d’acabar amb el lema publicitari, per exemple, del postfranquisme i que va fer tanta fortuna pel seu tuf d’interessat i fals optimisme: «va ser una transició modèlica». Es pot començar per aquí. La transició espanyola va ser un desastre. Un majúscul engany. No es va acabar amb el franquisme. Es va inocular el franquisme a les noves generacions. Açò va ser la transició. Una mossegada vampírica. Així, des de llavors, tenim franquistes de dretes, franquistes de centre i franquistes d’esquerres. Trobau que he exagerat? Friedrich Schiller encara va més enllà a «Cartes sobre l’educació de l’home» traduïda magistralment pel professor Jordi Llovet: «si hom vol resoldre d’una manera pràctica qualsevol problema polític, això s’haurà de fer pel camí de l’estètica, perquè la bellesa és la via que mena els homes fins a la llibertat». Jo no vaig tan enllà. Som més conformista i em decant per Santa Teresa d’Àvila. Repetesc. Les paraules mouen a les accions. Joan Carles I ho explica sense gràcia ni pudor en un documental de la televisió: «Franco me cogió la mano y me pidió que preservara la unidad de España». Les paraules que mouran a les accions? La unitat d’Espanya. La resta -democràcia, justícia, compassió, empatia, equanimitat...- desapareixerà. I s’inicia una sincronia fatal. La mà de Franco agafa la mà de Joan Carles I.
La mà de Joan Carles I agafa la mà de Felip VI. I la mà de Felipe González. I les mans de la corrua de governants que han obeït amb fanatisme nacionalista el prec suprem de Francisco Franco. Franco va morir. El franquisme va continuar vivint. És un error pensar que el franquisme només és de dretes. És una concepció de l’estat i de la vida. Una exageració? Ja m’agradaria. Aquesta passada setmana han aparegut dues notícies que ho desmenteixen de manera brutal. La CIA va desclassificar documents confidencials relacionats amb l’estat espanyol. Segons aquests documents, sense cap mena de dubte, el llavors president del govern espanyol, el socialista Felipe González, va acordar la creació d’un grup de mercenaris per combatre fora de la llei grups terroristes. Felipe González, segons el servei secret dels Estats Units, va organitzar els GAL. Sempre segons la famosa agència d’intel·ligència, els espanyols que vam viure la transició vam ser governats per un assassí que continua cobrant de l’estat espanyol una paga vitalícia. Segona notícia que demostra que el franquisme no és mort i que no entén d’ideologies. Al Congrés dels Diputats, el PSOE, el PP i Vox, la gran tríada, amb els seus vots en contra, han impedit que s’investigués el rei emèrit Joan Carles I -sí, aquell que va agafar la mà de Franco i va jurar que obeiria el seu prec- com ho està fent la fiscalia de Suïssa. Hi ha gent que creu en les casualitats. Hi ha gent que no. Ens diuen: no mireu el passat, mireu el futur i, el que ens estan dient, és que si miram el futur no mirarem el present i podran continuant amb els privilegis del passat.
Després de passar la nit a la Torre Castanyer, Antonio Machado i la seva família emprenen el camí de l’exili fugint del general Franco i de les seves tropes sanguinàries. El poeta andalús morirà a Cotlliure el 22 de febrer de 1939 a l’edat de 63 anys. La seva tomba s’ha convertit en un indret de peregrinació. No, no mireu el passat com us diuen que faceu els governants d’esquerres actuals. Oblidau Antonio Machado i les víctimes que va provocar la Guerra dels Tres Anys i la posterior repressió franquista. Permeteu-me, no obstant açò, que jo ho faci i continuï llegint la seva obra que travessa el temps: «En España lo mejor es el pueblo. Siempre ha sido lo mismo. En los trances duros, los señoritos invocan la patria y la venden; el pueblo no la nombra siquiera, pero la compra con su sangre y la salva».
MACHADO. En castellà significa destral petita per tallar llenya. Es pot fer servir en frases com aquesta de Franz Kafka: «Un llibre ha de ser la destral que trenqui la mar gelada del nostre interior». Antonio Machado va fer honor al seu llinatge, al seu cognom. En farem nosaltres? O deixarem que els de sempre continuïn destrossant amb les seves voraces dents un bell país que podria ser Espanya?
