Llegint ‘La Vall d’Adam’

De vegades, i no poques, la realitat supera la ficció. Ni la imaginació més febrosenca traspassaria el món de les aparences i, com Alícia al País de les Meravelles travessant el mirall, penetraria com el comissari Villarejo l’ultra món nauseabund trescant per les clavegueres de l’Estat. Imaginem-nos un rei emèrit (l’altre encara fa mèrits) que tragina una fortuna de procedència molt fosca; que actua com si ell fos el sobirà i no la Nación española digui el que digui la Constitució, damunt uns súbdits ximplets, bavosos amb la «campetxania»... Imaginem-nos que quan es destapa el pastís, el Sistema el fa inviolable fins a la mort, a desgrat dels delictes que pugui haver comès. Imaginem-nos que una ciàtica intel·ligència resol el problema despejando la X d’aquell grup que assassinà bascos en la guerra bruta contra ETA. Doncs, la Justícia no actuarà perquè, tanmateix «tothom ja ho sabia i ara no convé distreure’ns» (argument suprem, Echenique!). Però ens distrauran acarnissant-se amb presos polítics catalans i perseguint judicialment qui ha llevat fora de termini una pancarta, ha posat una bandera de colors inconvenients o ha dit antiborbonades amb solfa... I les portes giratòries, que transporten d’un consell de ministres a un consell d’administració empresarial de l’IBEX 35, i els togats suprems que obliguen a emprar la lengua común entre els qui sempre s’havien entès amb la seva pròpia... I la covid-19, omnipresent.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Tanmateix, no demanem de noves a la nostra vall de llàgrimes per experimentar el vertigen surrealista. Millor llegir «La Vall d’Adam», de Pau Faner, hiperbòlic imaginatiu, narrador d’allò més fantàstic. L’editorial Moll ha publicat la novel·la en una nova versió, que assegura una lectura àgil i plaent seguint les aventures d’en Joan Tanoca, que, com aquell Pere de sa Favera de la rondalla, puja a fer la xerradeta amb Déu per un forat que ha fet a la pell del cel. Déu en la novel·la té els ulls xinesos (profètic, Pau!) i sovint sol estar endormiscat (així es desentén de les seves obligacions providents), no vetla per tenir cura de la Creació, que els humans malmeten amb tenaç persistència. Aquest Totpoderós, que també és infinit misericordiós, castiga i/o perdona.

Les rondalles solen contenir qualque ensenyament alliçonador. El desbordament fabulós no és gratuït; no del tot. A «La Vall d’Adam», un pobre home mut i tanoca és l’únic (beneit, ell que ‘només’ vol ser feliç!) capaç de plantar cara a Totdéu i cantar-li ses quaranta.