Flor de sofre

Unes reflexions entorn de la concentració santjoanenca

| |

Valorar:

Em van indignar profundament les condemnes a la concentració que es va donar davant cas Comte el dissabte de sant Joan per part de periodistes, de persones de moltes condicions i també de polítics i partits que estan a l’oposició al govern de l’Ajuntament de Ciutadella. Puc admetre la ignorància, puc discrepar d’opinions, però em treu de polleguera la hipocresia i el sectarisme. No tot hauria de valer en política.

Primer entraré en la història i després em permetré criticar tant els que es van fer l’acte simbòlic tot coneixement el risc del covid-19 com els seus durs opositors, amb més llenya per aquests darrers.

Imaginem-nos, intentem fer l’esforç, d’anar amb la imaginació a la Ciutadella de devers darreries de la segona meitat del segle XVII. Quina societat, quines institucions, quins valors i quines festes ens trobaríem? És oportú donar resposta a aquesta pregunta perquè, quan es parla de la festa de sant Joan, s’empra sistemàticament el tòpic que els «orígens» es remunten al segle XIV, sense cap més explicació i ponderació, no es fa res més que donar per fet una continuïtat sense ruptures de la celebració al llarg dels temps, la qual al seu torn no fa més que donar per natural la festa com és viscuda avui. És a dir, reforça prejudicis identitaris, que són d’època, de la nostra, i no universals. Som del parer que el savi coneixement no tant sols no està barallat amb la festa sinó que és imprescindible per una societat demo-cràtica i tolerant i per un gaudi ponderat.

A la segona meitat del segle XVII Ciutadella urbanística i socialment era molt diferent de l’actual. No és tan sols perquè llavors estava emmurallada; no existien moltes de les grans cases senyorials que ara podem veure...i la Universitat, el que ara en diem Ajuntament, disposés de moltes més competències de les que té avui, inclosa la militar, sinó perquè la comunitat es trobava molt més integrada políticament del que és ara, la representació de la qual reproduïa un munt de prescripcions rituals i religioses molt nombrosa i que eren el seu mirall i orgull corporatiu. No cal ni dir que no era una societat de masses. Era de pagesos, hortolans, jornalers, menestrals i de set o vuit famílies, com a molt, de ciutadans i set o vuit més de cavallers. Molt probablement monedes es devien veure ben poques perquè els que es donava en la vida de cada dia eren bescanvis de productes. I el que és més important per entendre la diferència entre aquell món perdut i l’actual, tota la vida social estava embolcallada pel ritual. De dalt a baix en la jerarquia, i com més alta estava una persona en la seva escala, hi havia regles, prescripcions, que afectaven la manera de fer de la gent de manera avui impensable. Existien regles pel vestir, per la forma de caminar, de parlar, de saludar, de menjar, i que afectaven l’estil de vida en general de les persones segons estaments. Per posar un detall. Els cavallers rebien protocol·làriament les visites a diferents replans de les escales de les seves cases segons el nivell jeràrquic dels visitants. I en la jerarquia també tenia pes l’edat, com encara veiem organitzada la qualcada, perquè per aquella societat l’experiència era un valor. Quan la Sala, l’Ajuntament, convocava una sessió deliberativa, feien tocar una campana de la parròquia perquè els membres de la corporació en tinguessin coneixement i s’afanyessin a vestir les prescriptives gramalles. Amb el toc de campana, el poble sencer tenia coneixement que els seus representants electes es reunien. A continuació, els massers anaven a buscar un a un i per ordre inversament jeràrquic els membres de la corporació, el darrer del qual a cercar, era el jurat cavaller. Entraven ceremonialment a la Sala i mentre deliberaven la campana de la parròquia seguia tocant. Entre el so de la campana i el recorregut de la comitiva municipal abans d’entrar a la Sala poso en dubte que hi hagués cap ciutadellenc sense saber que la corporació tractava les coses del poble.

A Ciutadella no hi havia diaris, tampoc ràdio, molts no sabien llegir ni escriure, però la comunitat estava integrada i era molt més política que ara. Així mateix, era musical. Cap activitat col·lectiva no anava acompanyada de música. Es cantava quan es treballava i encara que no ho he pogut documentar no m’estranyaria que els notificadors de la Sala de la mateixa manera que tocaven el tambor i el fabiol quan acompanyaven la qualcada de sant Joan també en toquessin quan havien de realitzar tasques encomanades per l’Ajuntament. Les obraries, com la de sant Joan, en depenien i així el ca-lendari de l’any n’estava ple de celebracions, amb caixers a peu que anaven i venien pels carrers els diumenges anteriors a les festes i misses i begudes els dies dels patrons. Potser aquella societat patia d’inseguretats alimentàries i anava escassa de coneixements mèdics, però estava ben dotada, al contrari d’ara, de prescripcions rituals i de motius per trobades d’estaments, gremis i corporacions transversals. Tot suposant que el 1670 s’hagués donat la covid-19, i posant-nos en la pell d’aquella societat, què hauria fet l’Ajuntament quant a les celebracions de tots els rituals que es donaven al llarg de l’any? És obvi que, en ple contagi, tot hauria quedat parat, però al reprendre la vida col·lectiva haurien reproduït les formes rituals perquè, com la carn i l’ungla, eren indestriables per aquella societat. Com explicar que una societat com aquella hagi acabat com la que vivim avui i en la que la qualcada s’ha convertit en un fòssil d’un món desaparegut, però que al mateix temps és símbol d’una identitat d’una comunitat? Ho explica el procés històric en diferents fases que prenen forma d’època. En una primera etapa, el procés capitalista, engegat al segle XIX, pel qual es va procurar maximitzar el guany mitjançant l’explotació del treballador, va anar enquadrant els processos de feina i va anar suprimint to-tes les formes lúdiques i rituals dels treballs i de la vida comunitària. En paral·lel, l’Estat nació d’arrel liberal napoleònica, en formació defectuosa a Espanya, va suprimir drets locals i costumaris, uniformitzar el dret municipal, va instituir festes nacionals i va deixar com a residuals les festes de les «patrias chicas». A Maó, la burgesia a la primera meitat del segle XIX, en un procés de neteja, es va carregar les festes pròpies de cavalls de sant Joan que tenien, per després, a la segona meitat del mateix segle, les rein-ventàs per la festivitat de Gràcia per ves-tir una «ciudad hermosa y galante» i en la que tocava tenir festa major perquè així feia polit per estar dins l’Estado Español. Per açò, i posats a triar, prefereixo una aristocràcia que va aixoplugar, a una burgesia que va expropiar, com la maonesa.

LA SEGONA FASE, com també la primera, es va donar de manera paulati-na, però que s’ha vist precipitada en els darrers quaranta anys. És la del capitalisme del consum de masses, la de l’alienació completa de les comunitats i solidaritats, la manipulació absoluta del cervell i l’aparició de les psicopatologies i les drogues. Primer el capitalisme va explotar el treball, va expropiar hores de lleure, va suprimir rituals en un afany per aconseguir guanys en processos fabrils, tot per treure objectes a vendre. Quan no hi va quedar cap més objecte a fabricar i a vendre, i a partir dels anys vint del segle passat als Estats Units, va començar a explotar directament les emocions que primerament embolcallaven els productes per ser venuts. Les grans corporacions i multinacionals d’aquesta manera han passat a manipular i estimular sense descans les emocions. En aquesta roda, així, les festes com les de Ciutadella han quedat a l’ull de l’huracà del consumisme i s’han convertit en un mer esdeveniment més del capitalisme globalitzat. L’any passat, a la conferència del 9 de juliol, vaig explicar la tendència que vivim. Per una banda, en aquesta conjuntura canviant que com un cop de fibló ens atropella, busquem allò que ens dóna estabilitat a la vida i que són els rituals, les «festes de tota la vida», per l’altra no ens n’adonem que fins i tot allò que ens és més preuat és objecte de manipulació i de venda pornogràfica. Per resumir i ara van les crítiques. De la mateixa manera que les monges cla-risses i el rector de la Catedral, mossèn Josep Manguán, van assumir que l’Església no podia prescindir del sagrat i el ritual, perquè forma part de l’ésser humà, i està absolutament arrelat a Ciutadella, i que tocava fer un acte simbòlic, l’Ajuntament hauria d’haver fet el mateix perquè a l’esfera secular també li toca assumir que l’home és davant de tot un animal cerimonial; som ciutadellencs perquè en mil formes som santjoaners.

ALS QUE VAN FER L’ACTE simbòlic malgrat el perill de la covid-19, enhorabona, perquè van donar senyal que encara som poble, som comunitat amb voluntat de ser-ho malgrat les adversitats. Ara bé, en conseqüència, siguem conscients que les formes exagerades santjoanenques són proporcionals i fruit d’un procés històric d’expropiació de la vida comunitària i ritual per part del consum i de la societat de masses, a la qual cal parar demanant la plena i radical democratització de les festes per part dels ajuntaments i institucions representatives i exigint aturar les forces dels mercats, siguin navilieres, aerolínies, agències de viatges i cadenes hoteleres. I ara va pels crítics a la concentració. En primer lloc, m’indigna que molts ‘periodicutxos’ que en els darrers anys han cobrat milionades per vendre als mercats les festes i que prou bé han encès i carregat ja les prou calentes formes identitàries que es donen a Ciutadella, hagin estat els primers en criticar la reacció espontània del dissabte de sant Joan i que a més hagin tingut la barra de vendre la notícia com a dolenta a tots els mitjans espanyols. N’estic tip que em demanin per la història de sant Joan, fent esforços per intentar instruir en un sentit crític, però amable i compromès, per després trobar-me amb un periodisme flac, sense deontologia de cap classe, que només fa que alimentar, en el millor dels casos, l’acriticisme i, en el pitjor, les formes més alienades de les festes, tant per les que viuen de tota la vida com pels qui la viuen per primera vegada. Per acabar, i als polítics de l’oposició, la bona crítica, la bona oposició, no és la que s’exerceix quan els fets ja han succeït, a aigua passada, sinó quan es veuen venir. Els fets del dissabte de sant Joan eren, coneixent el poble de Ciutadella, més que previsibles, i si no van dir res era senzillament perquè n’esperaven treure rendiment. Molts, més dels que esperava, amb ocasió d’aquest frustrat sant Joan han mostrat el llautó.