Ciutadella és l’única població de Menorca que conserva el caràcter ancestral genuïnament menorquí. Una exageració? Intentaré demostrar-ho a través del llenguatge. Una nova edició de la peça de teatre «Lucrècia» de Joan Ramis -l’única obra menorquina que sortia al programari de la Universitat de Barcelona quan vaig estudiar-hi Filologia Catalana, ja que és el cim de la literatura neoclàssica en català- es va trobar amb una interessant i significativa dificultat contemporània pel que fa a la rima dels seus versos alexandrins, a l’hora de representar-la. El vocalisme tònic del menorquí és el sistema originari del bloc oriental, que ha romàs inalterat. En canvi, a la part oriental de l’Illa, aquest sistema ha evolucionat cap a un sistema de només set vocals tòniques. Dit d’una altra manera, l’any 1769 a Maó, a la part oriental de l’Illa, es parlava com es parla encara avui a Ciutadella. O sigui, el maonès Joan Ramis va escriure «Lucrècia», pel que fa a la rima, a la manera originària del bloc occidental de l’Illa. Versionant encara més la dada. El ciutadellenc -i en major mesura el ferrerienc i el migjorner- són els representants actuals més genuïns del menorquí que rallaven els nostres avantpassats. En canvi, el mercadalenc, l’alaiorenc, el maonès i les variants quasi idèntiques de Sant Lluís i es Castell s’allunyen d’aquesta genuïnitat ancestral històrica. En positiu, per ser just i que ningú no s’ofengui, aquestes varietats menorquines esmentades de llevant han evolucionat i, en canvi, les de ponent han romàs més inalterables.
Un segon punt també relacionat amb el llenguatge. A Menorca, per les seves dimensions reduïdes i també pel seu aïllament que impedeix les comparacions amb els vesins més propers, els accidents geogràfics tenen una dimensió magnificada. Així, un torrent és un riu, un turó és una muntanya, un barranc és una vall, una bassa és un llac i la nostra diminuta illa és el món sencer. A Ciutadella se segueix aquest patró lingüístic relacionat amb la semàntica. Entre els pescadors un serrà d’un pam és un serrà reial, entre els cercadors un embosta d’esclata-sangs és un paner d’aquests suculents representants de la família de les russulàcies i entre la gent de peu un obelisc és una piràmide.
Qui conserva en l’actualitat aquesta característica descriptiva humana i aquesta insòlita capacitat de meravella? De l’equació n’hem de treure els migjorners i els ferreriencs. Només els ciutadellencs mantenen la visió fabulosa del seu entorn que, a més a més, és una qualitat de les illes. I dic qualitat perquè l’art, sobretot l’art de contar històries, ja sigui a través de la prosa, ja sigui a través de la poesia, també segueix el mateix patró a l’hora d’enfrontar-se a la creació d’una obra artística. L’art és per definició hiperbòlic. Ulisses recorre la Mediterrània i s’enfronta a perills incalculables i a criatures insòlites. L’heroi més famós de Franz Kafka es desperta convertit en un escarabat. Dante Alighieri es passeja per l’Infern, pel Paradís i pel Purgatori (i no precisament per aquest ordre). L’art intenta atrapar la vida. Amb el llenguatge desacomplexat i hiperbòlic, els ciutadellencs proven de copsar la vida. El que pot ser mostrat, no pot ser dit. Per tant, seguint la lògica de Wittgenstein, el por ser dit no pot ser mostrat. Així direm turó i no podrem mostrar mai una muntanya, direm torrent i no podrem mostrar mai un riu, direm bassa i no podrem mostrar mai cap llac, direm barranc i no podrem mostrar mai cap vall, direm Menorca i no podrem mostrar mai cap món sencer perquè la totalitat ens és vedada als humans tant en el món físic com en el món imaginari del llenguatge.
No debades Ciutadella ha conservat la millor festa popular del món i ho ha fet gràcies a aquesta connexió amb l’ancestral projectada al present salvatgement contemporani. Com no pot ser d’altra manera aquesta translació produeix friccions. Ho hem pogut constatar aquesta mateixa setmana passada durant el primer toc de flabiol d’aquestes festes anul·lades o ajornades o, com molt bé ha dit el cartell oficial de l’ajuntament de Ciutadella, d’aquestes festes que s’havien de viure al cor. I crec que la immensa majoria de ciutadellencs ho han fet. Uns pocs han protagonitzat un episodi poc exemplar des del punt de vista sociosanitari. Vist en perspectiva aquest episodi del primer toc de flabiol improvisat reforça Ciutadella i reforça els ciutadellencs. La ciutat de ponent té quasi trenta mil habitants segons l’Institut Nacional d’Estadística d’Espanya. Per tant, d’aquests trenta mil només uns dos-cents van protagonitzar la sentida paròdia. Capgirant la xifra. Vint-i-nou mil vuit-cents ciutadellencs es van portar de dalt de tot i només uns dos-cents van protagonitzar l’episodi que ha estat reproduït amb titulars criminalitzadors a quasi tots els mitjans de comunicació locals i nacionals. No hem de confondre l’anècdota amb el tot, uns pocs amb la immensa majoria que ha actuat amb civisme i responsabilitat. Em trec la guindola, ciutadellencs. El primer toc de flabiol improvisat va ser l’excepció que ha acabat confirmant la regla. I, aquesta regla, diu que els ciutadellencs s’han comportat amb civisme, han viscut la festa al cor, durant aquesta insòlita diada de Sant Joan. El paper dels mitjans de comunicació a l’hora de tractar aquesta notícia no m’ha agradat tant. Els reis d’Espanya van aterrar a Mallorca per fer no sé sap què. O, dit d’una altra manera, el que solen fer els reis espanyols que no sé sap què és. Idò bé. Una gernació sense mascareta i sense respectar les distàncies de seguretat els va seguir durant el recorregut. Segons les imatges, els reis tampoc duien cap protecció facial. Tractament informatiu salvatge criminalitzant els ciutadellencs. Genuflexions informatives davant el disbarat protagonitzat pels reis d’Espanya a Mallorca. És el món despietat en el qual vivim. Garrotades sense compassió als petits. Encens, or i mirra als poderosos.
El sentit contrari de la festa que, repetesc, s’ha acabat celebrant al cor. També en d’altres parts del cos humà. S’ha begut gin amb llimonada, les famílies i les colles d’amics s’han reunit i s’han assaborit els productes culinaris de Sant Joan: xocolata amb coca bamba, pilotes amb salsa d’avellana o d’ametlla, menjar blanc, crespellets el Diumenge des Be, tortada d’ametlla, bunyols de crema i les fruites de temporada com ara cireres, albercocs o figues flors. Segons el prestigiós expert gastronòmic Bep Al·lès, tenien i encara tenen protagonisme a les festes les dolces amb aigua i anís, els macarrons de sucre i blanc d’ou, com també els dolços de convit, els confits i, antany, les avellanes plenes.
CIRERA. Pronunciat cidera a Menorca és el fruit del cirerer. En ciència existeix un experiment sociològic anomenat en anglès cherry picking («triar cireres») que fa referència a la trampa de seleccionar només les dades experimentals que encaixen amb la teva hipòtesi.
