De què anam?

Menorca, el mal de sempre

|

Valorar:

Me demanava un si és ver que, als anys 70, el transport marítim de Menorca encara havia de carregar i descarregar els cotxos un per un amb una grua. Idò sí, d’un en un des de les profunditats de la bodega. Però també és ver que açò només succeïa aquí, perquè els vaixells de la ‘Tras’ que anaven a Mallorca i Eivissa ja els podien descarregar com ara.

També me podria haver demanat si és ver que l’Aeroport de Menorca va ser el darrer a tenir llum a les pistes per fer possible l’arribada d’avions de nit. Idò sí. Jo mateix, no vaig poder enterrar una àvia perquè quan es va posar el vent ja era massa fosc perquè l’avió aterràs. I és que la història de les comunicacions de l’Illa amb l’exterior sempre ha estat desgraciada.

Quan eren monopoli estatal, per la deixadesa que l’Estat espanyol tradicionalment ha tingut amb Menorca. L’imaginari popular assegurava que el motiu dels mals transports era una venjança de Franco, perquè Menorca havia estat l’única illa on el seu cop d’estat va fracassar. Jo no ho puc confirmar ni desmentir, però el dictador només va venir de visita l’Illa una vegada i hi va fer poca estona.

Quan els serveis de transport van passar a mans privades, a la primeria la cosa va millorar, però prest va començar el mercadeig de vols i de preus dels bitllets que ha durat fins al dia d’avui. I per més explicacions tècniques que es vulguin donar, la realitat és ben simple: una illa depèn, més que qualsevol altre territori, de les seves comunicacions.

I és el preu mínim que l’Estat ha de pagar a canvi de fer lluir la seva bandera. L’illa de Malta, que té estat propi perquè és independent, ja se’n cuida prou de tenir un bon servei de transport. Saben que en depèn l’economia de l’Illa, la possibilitat de poder competir amb altres països en igualtat de condicions, tant per exportar o per rebre turistes com per assegurar les necessitats dels seus ciutadans.

És un tema que dura de fa tants d’anys com les antenes del Toro. I llegint programes electorals, sembla que tots els partits polítics tenen la solució, però només fins ensoldemà de les eleccions. Com que tot continua igual, fa pensar en aquell article dels anys 1920 del poeta Foix, durant la dictadura de Primo de Rivera, que açò de les dictadures és una tradició espanyola encara més viva que els toros.

Deia en Foix que el batle i els regidors de l’Ajuntament de Barcelona eren unes bellíssimes persones, abocades a fer la felicitat dels seus conciutadans. Però que, mesquinets, quedaven paralitzats per culpa de les cortines. I és que darrere de cada cortina de l’ajuntament hi havia un especulador amb pistola a punyat que aturava qualsevol bona obra.

Vull pensar que aquest no és el cas que ens ocupa. Però la realitat és que tot continua igual: quan hi ha més demanda, els preus es disparen sense que ningú ho aturi. I quan n’hi ha més poca, desapareixen els vols. I ara que sortim d’aquests mesos de paràlisi econòmica, açò és doblement dolorós i fa pensar que si cap govern no ho resol només pot ser per manca de voluntat.

No és un problema econòmic. Per aconseguir el vot d’un únic diputat canari, el senyor Rajoy de trist record, va fer la matxada de reduir el preu als residents de les illes fins al 75 per cent. De res no havien servit els arguments i les protestes ciutadanes de més d’una dècada. La solució va venir quan el PP havia de menester un vot per poder governar...

Però les exigències de transport d’una illa no es limiten als residents. Per poder-se desenvolupar en igualtat de condicions, ha de menester que s’ajustin per a tothom que hi vulgui accedir, tant si hi viu com si la visita. Ja que diven que som tan espanyols, n’hi hauria prou d’aplicar la mateixa política de preus que amb l’AVE. Ho acab de mirar. Dissabte qui ve, 4 de juliol. AVE Madrid-València (358 km), 65,34 euros. Vueling Barcelona-Menorca (250 km), 419 euros.

No és argument que l’avió té més costos. El fotimer de vies deficitàries d’AVE (totes) que han escampat pel territori peninsular, fins al punt de ser el segon país del món que en té més (després de la Xina), són una ruïna reconeguda internacionalment. Així és que ja no vindria d’aquí.

Ni tampoc és argument que la legislació europea no permet el control de preus de les línies regulars d’aviació. A un Estat com l’espanyol, que es passa per allà davall les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i de les comissions dels drets humans de l’ONU, tampoc no li ve d’aquí. Encara seria un delicte menor comparat amb els altres.