De rebot

Respecte institucional

|

Valorar:

Llibre de tapes verdes, com tots els de les Millors Obres de la Literatura Universal, que en edició popular publicava, durant els anys 80, edicions 62 i la Caixa, llegesc «Niuada de gentilhomes», d’Ivan S. Turguénev, considerat el més europeista dels novel·listes russos del XIX. En una conversa de saló entre Panxin, agregat al Ministeri d’Interior, i el terratinent Lavretski, el primer diu: «En el fons, tots els pobles són iguals; només cal donar-los bones institucions, i la finalitat de llur destí serà aconseguida». Tot seguit, argumenta: «Es pot, en rigor, respectar els costums i els usatges nacionals, això és cosa nostra, de nosaltres funcionaris; si cal, seran les mateixes institucions que modificaran els usatges, àdhuc els més arrelats».

Vet aquí una visió institucional que em sembla coneguda. La solen manifestar, entre nosaltres, els defensors a ultrança d’institucions com la monarquia, les forces armades, els òrgans judicials de l’Estat espanyol, etc. A ultrança, perquè les volen situar per damunt de qualsevol anàlisi crítica. Si un rei o un president de govern delinqueixen, per què no se’ls ha de poder investigar? Per què els secrets d’Estat tenen a Espanya una protecció secular? Per què magistrats del CGPJ i del TC amb el seu mandat caducat no es renoven? On queda la independència del poder judicial quan es constaten greuges comparatius en la praxi d’altes magistratures?

Aquest rei Felip, de qui Pedro Sánchez diu tenir una conducta exemplar, és el mateix que participava de les ‘enginyeries financeres’ de son pare i que va rebre el regal d’un viatge de noces: dos mesos i mig visitant paradisos del món a raó de 7.000 euros nit: mig milió d’euros pagats per la nòmina (o els ‘estalvis’?) de son pare i del seu amic de regates, l’empresari Josep Cusí? Com així reclamar, en missatges institucionals, austeritat i conductes responsables? S’han de silenciar, per respecte institucional, els tripijocs del poder en un país democràtic?

Per a Hanna Arendt ningú serà capaç de realitzar la pròpia llibertat sense una societat sostinguda per institucions, però amb la condició que siguin responsabilitat de tots i per l’acció de tothom. Ignacio Sánchez-Cuenca en «La Vanguardia» (27/06/20) assegura que les regles de funcionament dels òrgans judicials a Espanya no són tan diferents de les d’altres països europeus, allò diferent és la manera en què s’interpreten i apliquen aquí. Lluny de ser imparcials, massa sovint actuen a favor del nucli oligàrquic, servits pels polítics del sistema.