No sé si les ganes de festa que estan manifestant alguns col·lectius, respon a la irresponsabilitat de qui es pensa que el coronavirus ja és història passada o al desfici de qui creu que el món s’acaba. El carpe diem del poeta Horaci: «aprofita el dia, no te’n refiïs del demà».
En qualsevol cas, sorprenen les ganes de gresca que han seguit a aquells mesos de confinament en què s’aplaudia els sanitaris des de les finestres. Més d’un d’ells segur que pensa que l’esforç que van fer als hospitals, no es mereix la relaxació amb què ara actuam.
És evident que l’economia finalment s’ha imposat, perquè la salut és molt important però s’ha de menjar cada dia. I per a les empreses i per a moltes famílies la situació ja era desesperada per més derrames de milions que anunciàs el govern. Que uns han arribat i d’altres no... Clar que un país amb el deute públic d’Espanya, ho té magre.
Sembla que allò que més ens preocupa, a dia d’avui, són les conseqüències que tindrà l’epidèmia sobre el futur immediat. I mentre ens maregen amb notícies de vacunes que estan a punt d’arribar però que no arriben, el gran dubte és què succeirà quan acabi aquest estiu. Hi haurà nous confinaments? Podran obrir les escoles? Els ERTO s’acabaran amb més gent a l’atur?
Ben a prop de Menorca, el rebrot de Lleida ha posat en guàrdia molta gent. Sorprèn saber que mentre encara regia l’Estat d’alarma van arribar a Lleida més de 30.000 persones d’arreu del món amb la voluntat de guanyar un sou recollint fruita. I com a Lleida, a l’Aragó, a Andalusia i per tot on es contracten temporers.
I aquí no es tracta de criminalitzar uns treballadors que si recorren el món no és per fer turisme sinó per poder menjar. El problema és que tanta frontera tancada no va servir per impedir que, quan madurava la primera pera, ells ja fossin allà i sense el tràmit de passar cap control sanitari pel camí.
Les autoritats de Lleida expliquen, i n’hi ha evidència, que a la comarca s’han extremat les mesures higièniques de prevenció i que, a diferència d’anys anteriors, les condicions d’habitatge dels temporers són dignes. Però el problema és un altre. Si qualcun té símptomes de malaltia i n’informa, la conseqüència -lògica- és que l’han de confinar. I açò significa que deixa de treballar i de cobrar.
No és estrany, idò, que la malaltia s’escampi en silenci mentre aquesta pobra gent es resisteix a perdre l’única cosa que té: un sou de temporada. La solució seria tan fàcil com assegurar-los els guanys encara que acabin confinats o a l’hospital. Però cap llei ni norma excepcional no ho ha previst, per més que rallam d’un col·lectiu imprescindible per a l’economia espanyola.
El rebrot de Lleida, i el més recent de Galícia, ens retornen a la realitat. Mentre la medicina no resolgui el problema, no hi ha normalitats que valguin. I s’imposa l’exigència col·lectiva de ser prudents de cara enfora i de cara endins. I no tenir vergonya a l’hora de recordar, a qui no ho fa, que en els espais comuns s’ha de dur mascareta i que també ha de tapar el nas.
És l’única manera de poder abordar amb una mínima serenitat tantes altres qüestions que també són damunt la taula i que hi ha un extremat interès que oblidem. Fa una setmana es va publicar un mapa d’Espanya interessant. Recollia els resultats, municipi per municipi, d’una enquesta que avalua la monarquia, una cosa tan normal als països democràtics com insòlita aquí.
Si n’hem de fer cas, el règim monàrquic suspèn a tots els ajuntaments de Menorca, Catalunya, el País Basc i Navarra. Als altres territoris, hi ha de tot i, a les illes, Eivissa és la més monàrquica. L’enquesta coincideix amb les protestes que aquests dies acompanyen les visites reials. Unes visites que més tost recorden el bany de Fraga Iribarne ministre a la platja de Palomares, quan els americans hi van perdre unes quantes bombes atòmiques.
Clar que a Menorca el record de Fraga Iribarne s’associa a aquella altra visita a Cala Galdana, quan encara era verge, en què va anunciar la possibilitat de fer-hi un Parador Nacional... No va passar gaire estona perquè s’hi construís l’hotel espantós que continua dominant la platja per a vergonya nostra. Com els de Son Bou.
A Catalunya, que sempre sol anar un pas envant, Òmnium Cultural acaba de presentar una denúncia contra el rei emèrit per presumptes delictes de frau fiscal, blanqueig de capitals, corrupció i tràfic d’influències. L’ha enviada al mateix Tribunal Suprem que va condemnar el seu president, Jordi Cuixart, a 9 anys de presó per participar en una manifestació.
I com que Òmnium Cultural no té tanta confiança en la justícia espanyola com la que proclamava el rei dilluns passat, a part de la denúncia ha demanat a les autoritats suïsses que bloquegin tots els fons del monarca emèrit sospitosos de ser poc clars.
És evident que dur mascareta no impedeix fer la feina.
