Si hi ha un país al món que s’hagi associat indefectiblement al fet de portar mascareta, ha estat el Japó. Ens aniria molt bé entendre i adoptar unes quantes maneres de fer de la seva cultura, que en aquests moments ajudarien a acceptar millor aquest canvi d’hàbits forçat pel virus. El primer aprenentatge és precisament el de la mascareta. Per què la porten? Doncs el seu punt de vista no és el de la por o el de la protecció dels altres sinó precisament el contrari, el del respecte, el de la responsabilitat individual de no voler contagiar a la resta. Només cal unes hores al Japó per adonar-te d’aquest fet tan quotidià al transport públic, al carrer o fins i tot, amb les persones que t’atenen a un lloc de molta aglomeració.
Aquesta mentalitat de benestar col·lectiu que no tenim al nostre país, s’identifica també en la neteja constant.
Si aquí s’ha perdut allò d’escombrar el carrer davant de ca nostra, ara veiem com quelcom extraordinari el fet que es netegin les cadires on anem a seure nosaltres després que s’hagi assegut algú. Al Japó, el fet de netejar s’incorpora a l’educació de ben petits, mostrant-los que mantenir els espais nets, és una tasca tan important com saber matemàtiques. Recordo que em va cridar l’atenció veure com una persona estava netejant el seu jardí dels voltants de Kyoto i emprava unes petites pinces per extreure les fulles seques entre les pedretes de l’entrada de casa seva. Però més encara, observar com el seu fill petit intentava el mateix amb unes de plàstic. Aquí si no apareix en Georgie Dann amb «La mascareta» com a cançó de l’estiu, veig molt difícil que la gent acabi fent cas del que ens demanen.
