Pedraules

Cernedor (490)

|

Valorar:

«S’ha de tirar tot a terra
perquè entri l’aire i la llum.»
HENRIK IBSEN
«Casa de nines»

Quan estudiava a les escoles franquistes, amb el retrat d’un assassí a la paret central de l’aula i un fred que pelava a l’hivern com si fos l’alè del monstre que el projectava, em va quedar gravada una història que duia com a títol «Pedro y el lobo». He investigat i he descobert que el títol autèntic de la faula es deia originàriament «El pastor mentider» i que a Espanya i als països de Llatinoamèrica va agafar aquesta denominació vinculada al nom de l’apòstol que va negar tres vegades haver estat deixeble de Jesús. L’autoria ha estat atribuïda a l’escriptor grec, famós precisament per les seves faules, Isop. El conte és prou conegut. Un pastor s’avorreix i alarma innecessàriament la gent del poble cridant que ve el llop. La primera vegada, el creuen. La segona, també. A la tercera deixen de pujar a la muntanya per auxiliar el mentider. L’autor de la faula fa coincidir aquest simbòlic nombre tres amb l’arribada real del llop. Aquest s’envela les ovelles davant la impotència del pastor. Era una història impactant que et venia a dir que no has de mentir i que la pitjor condemna que pot patir un ésser humà és ser condemnat a romandre fora del ramat, de la comunitat.

Els escriptors ens sentim identificats amb el pastor mentider i amb en Pere; també amb el llop. Per tant, quan als escriptors de ficció ens diuen mentiders assentim amb el cap i fem un somrís escairat i punyeter. A la faula del pastor mentider el llop hi és, l’amenaça real, per tant, hi és, el mal que pot provocar la bèstia també existeix. Així, que la seva mentida està fonamentada encara que pateix d’una disfunció perillosa amb el temps; com ens demostra el final de la faula.

Com que la Institució de les Lletres Catalanes m’ha concedit un ajut econòmic -la màxima dotació rebuda i que ha estat compartida amb creadors com ara el cineasta Marc Recha, el periodista Sebastià Alzamora, el crític literari Julià Guillamon, el novel·lista Manuel Baixauli o la sensació literària del moment i premi Europa de Literatura 2020, Irene Solà- pel meu projecte novel·lat sobre la vida d’Albert Camus, «El gos de Camus», he devorat el que s’ha publicat sobre la seva figura -que és molt- després d’haver-ne llegit la formidable obra. El Nobel menorquí afirma en un dels seus lúcids i ètics escrits: «La ficció és la mentida a través de la qual diem la veritat». L’escriptor de ficció menteix per dir la veritat. La seva mentida s’assembla més a l’engany de Pere a l’hora de caçar el llop que a la mentida insubstancial, gratuïta i agressiva del pastor mentider de la faula. Tots mentim. Fa poc vaig veure la pel·lícula estatunidenca «The Farewell» que va ser escrita i dirigida per Lulu Wang. El tema és el xoc de cultures entre una família xinesa instal·lada als Estats Units i la família original que ha romàs a la regió de Changchun, a la Xina. L’àvia té un càncer terminal. Com passa sempre en aquests casos es planteja entre la família el dilema moral. La veritat mèdica? O la mentida piadosa? La protagonista, occidentalitzada, aposta per la duresa de la revelació. Els seus pares i els seus majors -tietes, concos i diversos parents- imposen la tradició xinesa de mentir al pacient afectat d’una malaltia terminal.

Aquesta, estimades lectores, estimats lectors, és la darrera pedraula que publicaré al diari MENORCA. La pedraula 490 que he titulat «Cernedor». Els lectors atents, o aquells que col·leccionen els escrits, hauran detectat que entre la 488 -»Ròtil»- i la 490 -«Cernedor»- en falta una. La 489. On ha anat a parar? Quin és el misteri? La resposta és molt senzilla i és tan antiga com el món: la censura. Josep Bagur, el director del diari MENORCA, em va telefonar dissabte dia onze de juliol per comunicar-me que no em publicaria la pedraula 489 i que duia com a títol «Salmaienc». Amb la censura de l’escrit m’estava dient de forma tàcita i contundent que no publicaria cap més escrit en el seu diari mentre en fos director. És cert. Josep Bagur no va expressar amb paraules aquesta prohibició. Ho va expressar amb fets. També amb la censura. Si et censuren no plegues, et fan plegar. És una veritat universal. Ho vaig rebre com una jugada infantil. Una burda i grollera maniobra. És com si un home maltractador envela una pallissa a la seva dona i, quan té el seu cos estès allà en terra, s’acota i li diu a cau d’orella: «Quan vulguis pots tornar a casa». El maltractador no només no ha prohibit amb paraules l’accés de la dona a la casa comuna. Fins i tot l’ha animada a regressar! Per tant, la meva sorpresa ha estat majúscula quan el director, fent-se trampes al solitari davant la seva pròpia audiència, ha emès un comunicat en el qual admetia la censura i la revestia, per açò les trampes al solitari, d’ètica. Us pensau que els censors nazis o franquistes admetien públicament que exercien la censura? No. Els censors nazis i franquistes ens alliberaven dels escrits impurs dels escriptors desafectes al règim i, quan tornaven a les seves tristes cases, estaven convençuts que havien fent un bé enorme a la societat.

Però anem al moll de l’os. Què punyetes deia aquest escrit censurat? Era una crítica al rei? Denunciava la corrupció? Es posava amb el terrorisme d’estat? Atacava els partits polítics que ostenten el poder? No! Era una crítica literària! Al·leluia! Per una vegada, la literatura sent més poderosa que la política. Crec que va ser un error descomunal per part del director censurar l’escrit. Si hagués publicat la crítica literària s’hauria creat una mica de rebombori i, passats els dies, s’hauria oblidat. Amb la censura i l’intolerable atac a la llibertat d’expressió s’ha muntat a les xarxes un escàndol colossal. Tothom ha opinat. La gran majoria d’escriptors, ja sigui públicament o a través de missatges privats, han mostrat la seva repulsa i han denunciat la censura i el llastimós atac a la llibertat d’expressió i m’han fet arribar la seva solidaritat. Filòsofs, novel·listes, poetes, polítics, científiques i científics. El corporativisme dels mitjans s’ha desplegat amb tot el seu esplendor amb valorades excepcions que valoraré a l’hora de triar una nova tribuna. Poetes joves menorquins han guardat un vergonyós silenci (com molt bé ha dit Carme Cardona si mostres consentiment, assenteixes) i, per tant, s’han alineat a favor de la censura i en contra de la llibertat d’expressió. La polèmica suscitada ha retratat tothom. Ha separat el gra de la palla, les pipida d’or de la grava. L’escrit ha estat com un enorme i colossal cernedor. I la pregunta que em faig és: ha valgut la pena censurar un escrit, atacar la llibertat d’expressió i acomiadar un col·laborador que havia enviat de forma altruista quasi 500 articles o, dit d’una altra manera, havia ‘regalat’ al diari 50 000 euros? La pedraula es pot trobar amb facilitat a Internet. L’escrit, que s’ha debatut, com en la pel·lícula, entre la sinceritat crítica i la mentida piadosa, ha estat llegit per més gent que l’hauria llegit sense la polèmica. Ha valgut la pena? Crec que no. I de l’escrit? Què n’han dit els experts? Només transcriuré, per falta d’espai, una opinió autoritzada. La prestigiosa traductora a l’anglès i professora de traducció a la Universitat Autònoma de Catalunya, Fiona Kelso, ha escrit: «A mi m’ha semblat una bona crítica. Directe, sí. Però el problema és que tothom espera flors. Si jo fos l’escriptor et donaria les gràcies». Per després afegir: «Aquesta censura no és només insultant per tu sinó també per a les lectores».

Per acomiadar-me del diari i d’aquests intensos anys de col·laboració, només vull donar les gràcies a les lectores i als lectors que m’heu criticat, que m’heu alabat, que m’heu col·leccionat, que heu estripat enrabiats els escrits; en definitiva, vull donar les gràcies a tots aquells que, penséssiu o no penséssiu com jo, m’heu anat llegint. Em trobareu en un altre mitjà de comunicació encara que no sigui aquest nostre, imperfecte i estimat diari «Menorca».

CERNEDOR: Bastiment de fusta damunt el qual fan anar el sedàs per cendre la farina. Sinònims: cernedora, escaleta, passador, passeres, creueres.

NOTA DE L’EDITOR

Opinions respectuoses i crítiques constructives

Tot i lamentar la decisió de Joan Pons, i també manifestar el desacord amb el que exposa, tota vegada que falta a la veritat, «Es Diari» publica aquest article com hem fet amb les quasibé cinc-centes col·laboracions de la secció ‘Pedraules’.

Aquest escrit —la versió de Joan Pons— és una crítica injusta i demostra una actitud de desagraïment cap al rotatiu insular, que ha acollit amb generositat i incorporat a les pàgines d’Opinió els seus articles, respectant sempre el seu contingut i els plantejaments ideològics. També hem col·laborat activament, hem donat difusió i hem participat en la recopilació i publicació dels articles d’aquesta secció a la col·lecció ‘Petit format’, editada per l’Institut Menorquí d’Estudis.

Tal com ha explicat el director, Josep Bagur, va dir-li que considerava que l’article titulat «Salmaienc» no es podia publicar perquè va més enllà de la crítica literària i representa, curt i ras, un atac personal a Ponç Pons, que també és col·laborador del diari MENORCA.

En aquest sentit, si l’envestida s’hagués dirigit contra Joan Pons per la seva darrera obra, tampoc no l’haguérem publicat. Desconeixem els motius d’aquesta desqualificació global de Joan Pons contra Ponç Pons, però tothom que llegeixi l’article comprovarà que no es tracta d’una qüestió estrictament literària, tal com ja ha observat el director, perquè s’endinsa en el terreny del desprestigi ad hominem de l’autor i la seva obra. Volem deixar ben clar que és fals haver comunicat a Joan Pons que no li publicaríem cap més article, com diu. Tot el contrari. El director el va convidar a tornar a escriure la propera setmana.

Després d’haver publicat uns cinc-cents articles a «Es Diari» sense cap censura, Joan Pons ha de valorar que ha pogut exercir aquesta llibertat en el doble àmbit personal i literari. I que sempre hem defensat el dret que té a difondre les seves idees, havent assumit l’empresa editora i el director les conseqüències d’aquesta defensa, tota vegada que també hem rebut crítiques i el desacord d’altres col·laboradors i lectors. Vam considerar que no era encertat aprofitar aquest mitjà de comunicació per interès propi en contra d’un altre escriptor també col·laborador del MENORCA, que era mereixedor d’un respecte en lloc d’un escrit adreçat al seu desprestigi.

«Es Diari» continuarà afavorint el debat d’idees i d’opinió, també la controvèrsia, des de plantejaments molt diferents, fins i tot oposats, però les aportacions i les crítiques han de ser respectuoses i constructives.

Josep Pons Fraga
Editor de Es Diari MENORCA