Flor de sofre

La nova presa de pèl de la Unió Europea

| |

Valorar:

Vist com els mitjans espanyols (catalans inclosos) han tractat els darrers pactes de la UE, fent celebracions i arribant a dir que eren acords «històrics», és per pensar que, una de dues, o bé estan tots en mans de capital foraster o han abandonat completament la deontologia periodística per la qual les informacions s’han de contrastar i no val només reproduir les declaracions dels polítics, sigui quin sigui el seu color. Clama al cel veure les poques ganes que hi ha de fer un periodisme seriós, així com també el relat acrític i més que favorable a la UE que es ven a l’opinió pública.

Com que som persona d’ideals, tinc sentit històric i de futur, Europa sempre serà només una Ítaca, un somni, un núvol de bons valors i èxits culturals, és a dir, l’altra cara de la barbàrie que és també el continent europeu, el de les guerres continuades durant segles entre els pobles del continent: entre germànics i francòfons i eslaus; entre francòfons i hispànics, italians i germànics… Me’n ric de les lluites de classes com a motor de la història. La benzina dels temps són els xocs entre ètnies. Per aquest motiu, d’Europa, em quedo amb Giacomo Leopardi, Albert Camus, Wolfgang A. Mozart, Henry Purcell, Ludwig Wittgenstein, Rembrandt, Vincent van Gogh, Federico Fellini, François Trufaut i moltíssims més que amb l’art i la cultura avui ens consolen, ens conviden a pensar i a autodeterminar-nos. Aquesta és la meva Ítaca, el meu somni, mentre cuido el meu jardí, com diria Voltaire.

I abomino l’altra cara d’Europa, però que tanmateix és la que és i de la que no val mirar a un altra banda, la d’unes nacions que, menys l’espanyola, ara encegada amb la UE, només defensen els seus inconfessables beneficis. La UE, no l’Europa somniada, és la dels capitals de l’Europa del nord, només interessada que l’Europa del sud sigui la dels mercats on poder col·locar els seus productes industrials i ser destí del seu turisme low cost. Un temps, d’açò, l’esquerra en deia colonialisme.

Els GOVERNS DE FELIPE GONZÁLEZ van abraçar la CEE, després UE, plegant-se els anys vuitanta i noranta del segle passat a les conveniències del capital exportador i financer alemany, pels quals la nostra indústria s’havia de tancar, privatitzar i vendre als capitals forasters. En van dir «modernització» i «reformes estructurals i productives» i les van justificar pels «criteris de convergència», els quals venien donats molts per pactes no escrits en els sinuosos passadissos de les cancelleries. El resultat és que es va vendre, en una primer.a etapa, una part de la nostra sobirania econòmica, per, en una segona, amb la moneda euro, acabar de vendre el que restava, quedant fermats de mans i peus, mentre som els consumidors i fregaplats dels estats nació nord europeus «frugals».

Els darrers pactes de la UE, lluny d’encarrilar el projecte vers una unió federal a la manera dels Estat Units d’Amèrica, reblen el clau d’una estructura econòmicoinstitucional que ens empobrirà definitivament i que té alts costos polítics. Ho corrobora el fet que el Consell Fiscal Europeu, un organisme de la Comissió, espera per l’any vinent que el dèficit es redueixi a Espanya més del que seria convenient perquè l’economia es recuperi, amb la qual cosa ens exposem a retallades en les pensions i en l’ensenyament, en tota la despesa social i cultural. Els 72.000 milions d’euros d’ajudes que Espanya rebrà seran insuficients per compensar la contracció fiscal que s’espera. Així mateix, totes les pretensions de condicionar el desemborsaments dels fons de cohesió al respecte als principis de l’estat de Dret, que estan amenaçats a Hongria i Polònia, han quedat en nores. Per acabar-ho d’adobar, el procés de negociació ha retallat les ambicions més interessants del pla de recuperació, com són el programa de recerca Horizon Europe, l’Invest EU i un programa per sostenir la solvència de les Pymes afectades per la crisi de la pandèmia. I per si no n’hi hagués prou, el preu d’aprovar el pla de reconstrucció ha estat a costa d’augmentar els descomptes de les contribucions pressupostàries dels «frugals». És a dir, es donarà la paradoxa que els països que més beneficis tenen de mantenir l’actual statuts quo i més rics són seran, en proporció als més pobres, els qui contribuiran menys als pressupostos comuns. Sense venes als ulls, no crec que tinguem res a celebrar.